si no passa res d'aquí a diumenge, tot fa pensar que anem directes a les quartes eleccions en cinc anys. Una situació difícil d'entendre sense el context de crisi política i institucional que hem viscut els darrers anys.
Només dues coses podrien evitar que dilluns el president Mas convoqui eleccions al Parlament de Catalunya: la renúncia d'Artur Mas a presidir el govern -molt improbable després de la roda de premsa de dimarts- o que alguns diputats de la CUP votessin la investidura del president Mas aquest divendres -fet també improbable, ja que n'hi hauria d'haver almenys un més a favor del Sí que del No, i les crítiques de Mas a la CUP en la roda de premsa de dimarts auguren un cert tancament de files.
Així doncs, si no hi ha sorpresa de darrera hora, sembla que el mes de març tornarem a votar i és possible que aquestes no siguin les últimes eleccions ja que a Espanya les coses no estan gaire millor. El cicle electoral s'allarga sense que puguem veure-hi el final.
Però, què ha passat? Com és que ens veiem abocats a un nou avançament electoral?
Moltes són les causes d'aquest fracàs, però hi ha algunes claus que ens ajuden molt a entendre-ho.
En primer lloc, el resultat electoral no va ser suficientment bo per el procés polític que s'havia engegat feia tres anys. En unes eleccions plebiscitàries com les de setembre, l'independentisme, per poder tirar endavant el procés amb força que volia, havia de guanyar en vots i en escons. El 48% dels vots ens deixava un missatge clar: el procés ha de continuar, però no al ritme -18 mesos- que s'havia marcat. Fer cas omís a aquest ?senyal ha estat un error, com s'ha vist posteriorment.
En segon lloc, el resultat del 27 de setembre era molt difícil de gestionar, ja que exigia que la CUP -almenys dos dels seus diputats- votés afirmativament Artur Mas com a president. Els catalans van deixar un escenari complicadíssim ja que acostar el «món convergent» i el «món de la CUP» en només tres mesos és molt complicat. Encara que no ens ho sembli, els temps en política són necessàriament més lents que la política mediàtica i efímera a què ens hem acostumat. Calien altes dosis de generositat i objectius ?menys ambiciosos per arribar a un acord. Cosa complicada si s'han de posar d'acord dos mons tan allunyats.
I finalment, el 20 de desembre. Fa temps que crec que va ser un error avançar les eleccions al 27 de setembre, ja que això garantia que poc després hi haguessin les eleccions generals. El més intel·ligent hauria estat celebrar les eleccions catalanes quan tocava, a mitjans o finals del 2016, un cop hagués finalitzat tot el cicle electoral. I més, veient com ha quedat el mapa polític espanyol. Un ?panorama difícilment governable amb un plebiscit al cap de pocs mesos.
Si el que realment es volia era definir el marc polític, res millor que les eleccions plebicitàries haguessin estat les darreres del cicle electoral. En avançar les eleccions, es dóna l'oportunitat que el marc general espanyol s'acabi imposant al cap de pocs mesos, com així ha acabat succeint.
I és que la incidència del 20 de desembre va ser molt més important del que ens pensem, ja que va tornar a definir l'escenari polític a Catalunya. En primer lloc, es va veure com l'independentisme no havia aconseguit imposar el seu marc i aconseguia un 31% dels vots just després del 27-S, en segon lloc, una opció com En Comú Podem aconseguia guanyar clarament les eleccions amb una proposta de referèndum que se suposava ja superada. En tercer lloc, per segona vegada, ERC superava CDC en unes eleccions i això capgirava l'equilibri de forces dins Junts pel Sí i tensionava la batalla soterrada en el món sobiranista. I en darrer lloc, perquè evidenciava que molts votants de la CUP -també de C's- van votar En Comú Podem i per tant, va acabar incidint en la visió dels cupaires sobre la investidura de Mas.
Si ens hi fixem bé, el que va passar el 20D ha marcat molt el desenllaç de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Bàsicament perquè ha llançat un missatge clar als qui dirigien el procés: el procés ha de continuar, però diferent, més lent, més transversal. I alhora ha dificultat l'entesa entre l'independentisme ja que ha posat en evidència les contradiccions electorals d'aquests.
Tot això ens ha abocat, si no hi ha sorpresa de darrera hora, a unes eleccions al març, les quals, vulguem o no, deixaran un escenari diferent de l'actual. El mapa polític català fa molt temps que està transformant-se i encara no ha aconseguit assentar-se. La volatilitat continua accelerada i els partits polítics van variant elecció rere elecció. Per tant, és bastant probable que l'escenari sorgit de les eleccions de març sigui diferent, amb un equilibri de forces i unes majories diferents. Els catalans estan definint com volen que sigui el seu sistema de partits que substitueixi l'anterior i que sigui el que mani les properes dècades, però encara no ho tenen clar. Jo sí que m'aventuraria a dir algunes coses que sembla que tenen clares i que es reflectirà en el proper Parlament: volen que continuï el procés, que aquest vagi més lent, que estigui una mica més escorat a l'esquerra, que no hi hagi cap força hegemònica i que calgui arribar a pactes transversals. Al març veurem com continua.
