n era l'ara «imprescindible» Artur Mas quan una part dels catalans sortia al carrer cada una de les penúltimes diades d'11 de Setembre per reivindicar un canvi de política i de pertinença a l'Estat espanyol? Si la meva memòria no em falla, a la butaca presidencial, aplicant una política contrària als interessos socials de les classes mitjanes i populars catalanes d'origen o de residència. On eren Artur Mas, el seu conseller Felip Puig i el seu alcalde barceloní Trias quan els mossos d'esquadra apallissaven pacífics manifestants asseguts al terra de la plaça de Catalunya de Barcelona o davant la seu del Parlament? Si la meva memòria tampoc em falla, en els seus càrrecs, desoint el clam popular.

Si elevem el nivell de territorialitat admi?nis?tratiu i de sentiments nacionalistes -perquè l'espanyolisme de Rajoy, de Sánchez i de Rivera també és nacionalisme-, on era Mariano Rajoy quan aprovava mitjançant el rodet o corró de la seva majoria parlamentària absoluta tot el que li donava la gana, perquè sí, o donava ànims al tresorer del seu partit o a algun dels seus companys de partit imputats per corrupció? Si la meva memòria no em falla, al seu despatx de La Moncloa, desoint el clam popular dels qui a la Puerta del Sol de Madrid van començar a cridar el ja estès «Sí es pot».

L'única diferència entre tots dos personatges és que Rajoy s'ha quedat molt sol per haver menyspreat tan immensament els altres partits mentre que l'hàbil Mas va saber posar-se al capdavant d'un procés que gairebé li permetia seguir a la butaca.

Excepte aquesta diferència, agradi o no, hi ha força paral·lelismes entre la situació desesperada d'Artur Mas i la no menys de?ses?perada de Mariano Rajoy. La seva acció política en el passat recent els ha costat pèrdues de vots i la necessitat de captar suports externs con a única sortida per poder seguir aferrats al poder. I per continuar en el poder estan disposats a gairebé totÉ menys a tenir un mínim de generositat i sacrificar-se ells mateixos renunciant a seguir al capdavant dels seus respectius projectes o lideratges.

En tots dos casos els observadors de la política podem constatar el desesper i l'intent de seguir en persona per sobre de l'interès dels seus països. El país, sigui Espanya per Rayoy i Catalunya per Mas, sembla importar-los molt poc, tot i que no deixen d'apel·lar a la seva suposada voluntat de servei al país i al bé comú. Però a qui pretenen enganyar? Un polític que de debò volgués estar al servei del seu país s'apartaria de la primera línia si el seu grup parlamentari no és suficient per proporcionar-los la investidura i amb ella el poder. Però ells dos, no. Ells dos aguanten i esgotaran fins a l'últim minut per intentar el miracle que els permeti sobreviure. I, si això no és possible, per seguir en el poder fins a l'últim dia legalment permès.

Deixem Rajoy amb els seus problemes i incoherències, i centrem-nos en Mas. La seva compareixença de dimarts davant els representants d'uns mitjans de comunicació no va poder ser més deplorable, sobretot per bastants electors que van donar el seu vot a la CUP. Perquè... com es va atrevir Mas a insultar-los posant en dubte la validesa o coherència dels seus respectius vots a la CUP? Qui és ell, per menysprear qualsevol elector? Les paraules de Mas van ser tan deplorables com els seus continus atacs a a?questa organització, si més no la més cohe?rent de quantes hi ha hagut en la història de Catalunya des de les primeres eleccions al Parlament de l'any 1980.

Desitjaria tenir a mà i conservar la transcripció textual de les paraules de Mas en aquest ja inoblidable dimarts 5 de gener d'enguany. Quan les tensions i convulsions deixin pas a la serenitat, els historiadors tindran a mà les incoherències i incontinències verbals de qui va poder haver-se sacrificat per permetre els vots de la CUP a una candidata o candidat no tan marcat pel passat pujolista com és el seu, el més significat delfí de Jordi Pujol.

I dos breus apèndixs, abans d'acabar: vergonya aliena provocaren les reiterades induccions d'Artur Mes buscant el transfuguis?me abans de diumenge d'una part dels diputats de la CUP, i per una altra banda, una boutade més de la sempre incontinent Pilar Rahola-la mateixa que tants canvis va fer com a professional de la política abans de dedicar-se a la propaganda escrita, radio?fò?nica i televisiva amb la seva recent i esper?pèn?tica al·lusió al CNI (serveis secrets de l'Estat espanyol, per si algú no ho sap) com a seu de la CUP. Obscena «gràcia», com la de tots els qui li van riure la suposada gràcia a través de les xarxes socials. I aquesta gent vol construir un país nou amb paraules i gent així!