La república dels purs

08.01.2016 | 00:00

«Qui pretengui construir una república dels purs s'estavellarà, com ho han fet tots els que ho han provat en el passat»

«ens neguem a reduir el debat a quina mena de president investirem. Ens sembla absolutament ridícul i ens sembla absolutament esperpèntic que alguns vulguin reduir el moment polític i històric d'aquest país a qui serà el proper president. El proper president que necessita aquest país és el president que vulgui declarar la independència. Ens és igual com es digui. El que sí que tenim clar és que no fem aquestes eleccions per investir un nou president autonòmic. Què farà la CUP, en el moment clau? A qui investirà? Investirà aquell que s'atreveixi a declarar la independència. No hi ha més resposta.» No dirien mai qui va pronunciar aquestes paraules? Doncs una senyora que es diu Anna Gabriel. No són declaracions de fa deu anys, sinó de fa pocs mesos, en vigílies de les malaurades eleccions del 27-S. Avui no criticarem Anna Gabriel. En primer lloc, perquè no fa falta; les seves pròpies paraules delaten una desorientació política preocupant. I, en segon lloc, perquè, a la vista del grau d'estupidesa misògina del qual aquests dies la Gabriel està essent objecte a les xarxes socials, no voldríem pas que se'ns posés en el mateix sac d'aquells que no són capaços de distingir entre el debat de les idees polítiques i la grolleria masclista.
Els esdeveniments se succeeixen a prou velocitat com perquè, entre que escric aquestes línies i que arriben a la rotativa, Antonio Baños hagi sigut investit conseller d'Interior en funcions, Artur Mas hagi pres la representació d'una casa de sabons d'afaitar i se n'hagi anat a viure a Hèlsinki, Muriel Casals hagi trobat la vocació de la seva vida sobre un tablao de flamenc i Oriol Junqueras hagi agafat una excedència a la universitat per anar-se'n a buidar arxius a Osaka. Mentre res d'això no passa, farem veure que aquest país continua essent un país normal, on passen coses normals, com ara que una majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament necessiten tres mesos per no posar-se d'acord sobre qui és millor que encapçali el govern que ha d'iniciar el camí de no retorn cap a la república independent de Catalunya.
La CUP és un partit polític que s'ha fet gran massa de pressa. Fa tot just una legislatura i mitja encara no tenia clar si havia de presentar-se o no al Parlament, i avui resulta que no només una investidura sinó la viabilitat de la independència recau sobre la responsabilitat dels seus deu diputats. Fer-se gran, en política, vol dir haver de fer front a pressions monstruoses, a la dissensió interna, saber cedir, pactar, allunyar el zoom i aprendre a mirar-se les coses des d'una perspectiva que no comenci i acabi en el propi melic. Fer-se gran, en política, vol dir sobretot haver de tenir i saber gestionar el poder, que és una cosa llefiscosa, enganxifosa, malparida com ella sola. Tot això, a la CUP, li ha vingut a sobre massa de pressa. Han volgut mantenir el seu estatus ambigu de cavall de Troia al Parlament, d'antisistemes dins el sistema, sense voler entrar al govern, sense voler seure ni tan sols a la taula presidencial del Parlament. Però, així i tot, finalment, la decisió més transcendental que aquest país hagi hagut de prendre durant anys, recau sobre d'ells. I una part significativa de la CUP (o, com a mínim, aquella que ha acabat fent prevaler la seva decisió) ha optat per la puresa.
La puresa no és mala cosa, com tot, sempre que es consumeixi amb moderació i responsabilitat. Fa unes setmanes, l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís ens brindava la imatge de l'agulla d'estendre al nas com l'instrument per desencallar el procés. N'hi hauria prou que la CUP hagués cedit dos vots, si hagués calgut, amb el nas tapat, per desembussar aquesta aigüera parlamentària. No sembla que d'aquí a diumenge, ningú pensi a recórrer al cistellet de les agulles d'estendre. I és una autèntica llàstima, perquè aquesta posició narcisista obvia la quantitat ingent d'agulles d'estendre que va fer falta posar en circulació per aconseguir que Junts pel Sí obtingués els seus 62 diputats. Els de la CUP es fixen exclusivament en la necessitat d'ampliar per l'esquerra la base independentista. I no estan disposats a valorar fins a quin punt resulta valuós que, seguint l'estela de qui consideren un arxicorrupte, supercapitalista, filoretallista, antisocial, promissaire i businessfriendly Artur Mas, la immensa majoria dels senyors Esteve d'aquest país, en aquests moments, s'hagin apuntat al carro de la independència. Aquest és un capital polític extremament valuós i extremament fràgil. Ha costat convèncer-lo i la seva convicció pot durar el temps que es triga a dipositar una butlleta en una urna una vegada, però no pas dues.
Potser la CUP prefereix no assolir la independència que no pas assolir-la amb segons quines companyies. Jo, no. Qui pretengui construir una república dels purs s'estavellarà, com ho han fet tots els que ho han provat en el passat. I ja en tenim prou experiència. La puresa és avorrida, monocromàtica i, finalment, impossible. La CUP ha necessitat ben poc temps per constatar-ho. Té el partit esberlat i, si acabem anant a unes noves eleccions, recolliran només engrunes. Ben pures, això sí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema