He seguit amb molta atenció aquests fets per una raó importantíssima: sóc amiga i veïna des de fa molts anys de la família Homs, els meus fills jugaven i es van fer grans amb els seus. Per aquest motiu, sempre hi vaig mantenir una estreta relació amb ells.

Durant tot el temps transcorregut des de la denúncia fins al judici, ha estat un verdader malson per a tota la família. Em semblava que era una sola persona a qui li corresponia la capacitat d'emetre un judici sobre uns determinats fets, però no ha estat així. Des del moment inicial, un seguit de gent s'han erigit en jutges i han condemnat, no tan sols en Quim, sinó la família sencera, fent impossible la seva vida a la ciutat. Al pares, els fets els van agafar ja grans.

A ell, el pare, li va arribar el final durant aquest procés, la qual cosa no és d'estranyar. Per altra banda la mare, amb 85 anys, ha viscut sotmesa en un enclaustrament, amb la por constant que, en sortir, algú se li adrecés de males maneres o fes mal al seu fill o a algú altre dels propers. La seva única il.lusió passava per visitar la tomba on reposen les restes del seu estimat marit i pare d'en Quim. En una d'aquestes anades va observar amb immensa amargura com algú havia destrossat i profanat la tomba on reposaven les restes del seu estimat Francisco. Com podia ser això? Si s'havien atrevit a fer això, més podrien fer mal a qualsevol dels seus.

Els germans, els nebots i l'oncle han sortit per anar a la feina amb molta recança, perquè allà on anessin, sabien que trobarien infinitat de cartells, escrits, manifestacions... en contra d'en Quim i que, si gosaven d'arrencar-los, algú els plantaria cara. Durant tots aquests mesos han viscut a casa seva junts, acompanyats únicament dels seus i d'algun amic incondicional que era al seu costat fruit de la seva grandesa i qualitat personal.

Sempre obrien la premsa amb por. Què dirien d'en Quim? Quan passa un fet així, la gent no pensa que tots tenen una família, per les dues bandes i que, en tot cas, aquesta no hi té cap culpa.

En un article d'El Punt Avui un assistent social preguntava si hauria estat igual en cas que l'abusador hagués estat magribí i els jovenets portessin cognoms catalans. Els que hem estat educadors d'alumnes de qualsevol raça, podem afirmar que a Banyoles no hi ha diferència. Els magribins estan ben integrats. Pot haver-hi diferències quant als aprenentatges: ells han arribat més tard i els costa la llengua.

La sentència que ha sortit ara és ferma.

El jutge l'ha absolt de tots els càrrecs. Què faran ara tots aquells que tant els han martiritzat? Es dedicaran, com a mínim a callar i a acceptar el que ha dit el jutge? Aquell advocat que, mentre esperàvem per entrar a la vista, ens dedicava mirades i alguna o altra paraula amb to de burla, sabrà estar a l'alçada i com mínim demanar alguna disculpa? No, tot quedarà així. La classe no s'adquireix a les escoles, instituts o universitats, ve amb la persona i aquesta es forma amb la família, la gran primera escola de la nostra vida.