El «procés» i la governabilitat

09.01.2016 | 00:00
El «procés» i la governabilitat

Excepte una pirueta d'ultimíssima hora, que hauria de passar pel reemplaçament d'Artur Mas, no hi haurà govern independentista. La CUP, trencada, ha frustrat el disbarat del nacionalisme burgès, disposat a lliurar-se als anticapitalistes si amb això aconseguia perllongar una mica més un «procés» esbojarrat que abocaria indefectiblement a l'abisme, després de provocar un gravíssim perjudici a Espanya en general i a Catalunya en particular.
El llarg temps transcorregut des de les autonòmiques el 27-S ha servit per desactivar l'aparent fervor irredemptista dels catalans, com s'ha pogut veure amb claredat en les eleccions generals del 20-D, i aquesta mitigació, unida al fracàs de l'assaig rupturista per la negativa de la CUP a donar suport a la pantomima, obre noves expectatives a Catalunya, on el vell partit de Jordi Pujol, CDC, amenaça ruïna, i la irrupció de Podem en aliança amb Ada Colau pot provocar canvis decisius en els grans equilibris catalans. El curiós i preocupant alhora és que el que ha passat tindrà també conseqüències, amb una gran càrrega ambivalent, en la polí?tica estatal.
Com la mateixa classe política ha manifes?tat amb desimboltura, el «procés» era el gran argument perquè els partits estatals mantinguessin un consens bàsic enfront del que podia suposar la ruptura material de l'Estat. Lamentablement, la proposició recíproca també és certa: ja que ja no hi ha «procés», els partits han deixat de tenir l'obligació d'entendre i poden tirar-se esportivament els plats al cap, com és habitual en aquest país, en el qual les coalicions i els pactes són vistos com covards claudicacions davant l'enemic.
Efectivament, la governabilitat no sembla ser un valor cotitzat entre nosaltres, però PP i PSOE haurien trobat una coartada magnífica per pactar entre si el govern d'aquesta legislatura si hagués estat necessari plantar cara patriòticament a l'independentisme en marxa.
Alguns pensem que les coalicions, els acords i els pactes són les més civilitzades eines de progrés dialèctic de les democràcies madures, en què ja no tenen sentit les proclames revolucionàries. Però en l'actual conjuntura, i al marge del curs que emprengui la política catalana, és molt evident, a més, que hi ha un demanda objectiva de consens per posar en marxa els grans projectes reformistes que la majoria dels partits ha inclòs en els seus programes electorals. El PSOE ha dedicat l'últim i més dens capítol del seu a plantejar la seva «Proposta socialista de reforma constitucional», que inclou entre altres assumptes la constitucionalització dels drets socials i el conegut «salt federal». El primer capítol del programa de Ciutadans es titula «Regeneración democrática e institucional» i conté una trentena de proposta de reforma de la Carta Magna i de diverses lleis, que van des de l'eliminació de la desigualtat de sexes en la successió a la Corona a la reforma de la Justícia, passant per una reforma del Senat de caire federal que sembla compatible amb la del PSOE. Podem, que al principi va proposar l'obertura d'un procés constituent, ha adoptat ara una via reformista que inclou també la constitucionalització dels drets socials. El PP, per la seva banda, no proposa cap reforma constitucional però reconeix la neces?sitat de modernitzar l'Estat i accepta par?ticipar en els debats.
L'única manera d'emprendre aquestes reformes, de buscar que tnguin el suficient consens, és subscriure un gran pacte de governabilitat, obrir una treva política i posar-se a treballar. Si fracassés l'intent i anéssim a unes noves eleccions, hauríem de creure que les propostes de reformes de fons del sistema no eren més que propostes vanes per entabanar a incauts. Perquè l'actual ?distribució de forces és idònia per emprendre un procés profund de modernització de l'Estat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema