El guió no l'hauria escrit millor el traspassat Michael Ende (Garmisch-Partenkirchen, 1929-Filderstadt, 1995, Alemanya), autor de La història interminable -un bestseller adaptat al cinema per Wolfgang Petersen, amb banda sonora de Limahl, el cantant pop de pentinats impossibles i de parador desconegut-, però el procés presenta força similituds amb les aventures inacabables de l'escriptor germànic: sembla interminable i, a voltes, efectua girs argumentals dignes de la literatura més fantàstica. Quan sembla que tot està dat i beneït, apareix algun dels personatges protagonistes (herois? antiherois?) amb propostes efectistes amb la idea d'allargar la trama com fan els nens petits amb els xiclets mastegats que perden el gust.

Ara sí, ara potser, ara no. Ara acord, ara ja ho veurem, ara eleccions. L'argument del procés passa per fases cícliques, però tanta repetició amenaça de saciar la paciència dels (e)lectors, que ja albiren, amb certa recança generalitzada, una nova convo?catòria a les urnes a Catalunya, que podria anar seguida d'uns nous comicis a Espanya -volíeu caldo, oi? Doncs ja sabeu com funciona allò de les dues tasses-. Desxifrar, comprendre, entendre què ens està passant esdevé una missió titànica. Perquè ningú no entén res, comprèn encara menys i desxifra gens ni mica. El procés no s'explica, perquè sembla haver perdut tota lògica, fins i tot la de país, per molt que se la posin a la boca els uns i els altres. Qui són els culpables, a aquestes altures, és el de menys; el que compta és que un poble -una altra paraula d'aquelles que s'escolten en les declaracions solemnes de caire polític- no es mereix gaire tot el que està passant. Per descomptat (o no tant) que les intencions d'uns i altres són legítimes -probablement de part, però legítimes-, però tot plegat sembla una novel·la de ficció. I d'aquestes, al llarg de la història, se n'han escrit de molt millors. Deixin la literatura als escriptors.