Hem sentit dir repetidament que abans per Fires feia molta més fred que no fa ara. Ho diuen els que ho visqueren i també els que encara havien d'arribar. Aquesta tan generalitzada afirmació es basa en què, anys enrere, el dia que s'inauguraven les Fires s'estrenaven els abrics. És ben cert que en aquella ocasió érem molts els que estrenàvem abric, o encara més els que trèiem de l'armari l'abric que havia quedat desat des de la passada primavera. Abric que podia ser la tercera o la quarta temporada que prestava el seu útil i necessari servei. Però aquesta realitat d'estrenar ?abric o de treure l'abric de l'armari no era deguda a què per aquells dies fes més o menys fred, sinó perquè tocava. Els que hem viscut molts anys i hem gaudit d'un gran nombre de Fires, en podem recordar d'extremadament fredes i altres amb temperatures suaus. Però quan parlem de prendre l'abric ens referim a uns temps en què moltes coses es feien perquè tocava. El costum es convertia en norma, tant referint-nos a banalitats com a coses de més transcendència.
De la mateixa manera que per Fires era el moment de començar a usar l'abric, era vigent la dita per Nadal qui res no estrena res no val, i per fidelitat a aquesta popular sentència qui no podia estrenar un vestit estrenava una camisa o uns mitjons.
També en algunes cases tenien establerta la data de posar la casa d'hivern. Operació que consistia a col·locar les catifes o estores que havien quedat desades durant mesos. I de penjar cortinatges i totes aquelles coses que podien fer confortable la llar. També hi havia qui començava a encendre estufes, brasers i arquilles no d'acord amb la temperatura regnant, sinó en la data que, per costum, tenien fixada. És a dir, quan tocava.
El mateix que passava a la tardor i a l'entrada d'hivern, es repetia, a la inversa, a la primavera o en començar l'estiu. Sovint en relació a festivitats o esdeveniments.
El diumenge de Rams la mainada, per anar a beneir la palma o palmó i fer la protocol·lària visita als padrins, per recollir el tortell, havien d'estrenar vestit i complements. Vestit i complements que haurien substituït els d'hivern per presentar-se com els de primavera. Això independentment que fes una més o menys alta temperatura. Sense tenir en compte que la festa del Ram pot caure a mig març, encara oficialment hivern, o a mig abril, en plena primavera. Els nens prescindien de l'abric per lluir el vestit de marinera. Les nenes estrenarien vestits de colors clars i alegres, de teles fines i vaporoses. Els mitjonets blancs i curts i les sabates de xarol negre desterrarien els mitjons gruixuts fins a sota genoll i les sabates apropiades per resistir fred i pluges.
La festa de Corpus podia caure en els darrers dies de maig o el dia de Sant Joan, per tant a finals de la primavera i a les portes de l'estiu. Només els homes podien formar part de la processó. I per aquesta solemne ocasió era costum ineludible presentar-se amb la més luxosa vestimenta que es disposés. Vestimenta que generalment era negra o de color fosc i de gruixuda llana. Tot i que la tarda podia ser extremadament calorosa ningú s'atrevia a no seguir la tradició de la luxosa i incòmoda vestimenta. En aquella ocasió tocava, i ni tant sols es plantejava que s'hagués de fer altrament.
Les senyores no anaven a la processó; però n'eren espectadores, des del carrer del itinerari o si els era possible des d'un balcó a poder ser d'un primer pis o principal. I també es presentaven ben mudades. Però a diferència dels homes, el vestuari femení per aquesta diada era de mig temps o si convenia de ple estiu; però amb màniga llarga i un escot ben discret. I algunes amb el cap cobert amb barret o amb mantellina.
Quan el dia de la Mare de Déu d'Agost, en ple estiu, se celebrava la processó, pels carrers, els que hi participaven no anaven tan mudats com per Corpus; però sí vestint un tern complet. No tothom disposava de vestit d'estiu i quan era qüestió d'anar mudat, es portava el vestit que tocava, encara que fos de gruixuda llana, i en el més calorós dia de la canícula.
Les tradicionals festes de carrer s'esqueien des del mes de juny fins el dotze d'octubre. La major part en els mesos d'estiu. Per ballar sardanes i per participar en la feixina es podia anar lleuger de roba i amb vestimenta còmoda. Però per assistir a la Missa solemne i a la processó que la precedia, els homes es posaven el millor vestit del que disposaven, tant si era més o menys gruixut, i tant si s'esqueia el mes de juliol com l'agost.
El que hem dit referit al vestuari ho podrem aplicar també a altres hàbits o costums. Així persones que es declaraven agnòstics, o no practicants, els divendres de Quaresma complien amb el precepte de l'abstinència de carn. Alguns simplement perquè tocava. I altres perquè la muller, veritable mestressa de casa i reina de la cuina, era qui ho disposava, sense admetre controvèrsia ni discussió.
Moltes persones que no entraven en cap església durant l'any, no deixaven de concórrer a la Missa solemne i processó de la festa major del barri. Altres, que també vivien marginats de l'Església, la tarda del Dijous Sant eren fidels de la pràctica de la visita als Monuments. Aquella tarda visitaven deu, dotze o vint esglésies. Ho feien per tradició; perquè aquell dia tocava i sempre s'havia fet així.
També aquesta adhesió a la tradició, al que sempre s'ha fet així, a allò que tots ho fan i és el que toca, afectava a actuacions més transcendentals. Com que tothom es casava per l'Església així s'havia de fer, com també ho havien fet els pares i els avis. Quan arribaven els fills se'ls batejava, s'hi cregués o no s'hi cregués, perquè tothom ho feia i perquè tocava. I en ser a l'edat dels fills fer la Primera Comunió, també es decidia fer com els altres, com els avantpassats, com tocava. I aquestes celebracions anaven acompanyades d'un bon àpat, en proporció a l'economia de cada família. I quan es moria un familiar només feien un enterrament civil els més convençuts del seu allunyament de l'Església. En aquests casos, que eren molt minoritaris, es feia de manera ben ostensible i amb acompanyament musical.
D'un temps ençà les coses han canviat radicalment. Ara ja gairebé s'ha deixat de fer les coses perquè toca, perquè tothom ho fa, o perquè sempre s'ha fet així. Però sí que alguna vegada per Fires agafem l'abric; però no perquè toqui, sinó perquè en alguna ocasió per Fires també fa fred.
Especialment les coses més transcendentals es fan per convicció o no es fan. I quan es fan, no perquè toca, sinó perquè es té el convenciment que s'han de fer així, tot resulta més autèntic i més positiu.
