El secret

10.01.2016 | 00:00
El secret

la mitologia clàssica, les històries que contaren els grecs referides a les aventures i les peripècies dels déus i els herois, ens assabenta d'un fet extremadament alliçonador: el poder d'un secret. És evident que aquell que coneix un secret d'un altre posseeix un poder que en qualsevol moment pot fer servir. I és bo d'entendre que se'n serveixi en benefici propi. Potser, un dels mites que tracten de forma més explícita aquest tema és la coneguda història de Prometeu, el tità rebel que transgredeix la llei per ajudar als homes: Zeus no volia que els humans posseïssin el foc. Prometeu va menysprear les amenaces del déu, desafià el cel, va robar el foc i l'entregà als humans. El foc de Prometeu féu l'home més savi. Però el càstig del déu fou implacable: ordenà que l'encadenassin en una roca i ordenà que una àguila vingués cada dia a devorar-li el fetge. El fetge creixia de nit tot el que havia estat devorat per la bèstia durant el dia. L'endemà, l'àguila tornava, puntual. Aquell càstig havia de durar sempre, fins a l'extrem dels dies. I era difícil que res doblegàs la voluntat de Zeus, res que despertàs la seva pietat. Un dia, emperò, Prometeu s'adonà que sabia un secret que podia interessar Zeus i això li permetria negociar. El destí havia determinat que Zeus s'uniria en matrimoni a una dona que infantaria un fill que, amb el temps, seria més poderós que el pare i, al final, li prendria el poder, perquè estaria predestinat a derrocar-lo. Només Prometeu coneixia el nom d'aquesta dona. Zeus volia saber-lo, aquest nom. I es disposà a acordar la llibertat de Prometeu a canvi de que li fos revelat el secret.
Si de cas coneixes un secret d'aquell amb el qual has de negociar, tens la possibilitat de sortir-te'n airós. Contràriament, la negociació serà difícil. M'ha revingut aquesta reflexió fa pocs dies, mentre feia cua davant la caixa d'uns grans magatzems disposat a pagar les quatre coses que havia comprat. Vet ací que just a davant meu, una senyora es dirigí amb una certa timidesa a la caixera i li féu aquesta pregunta:
- Aquí teniu un aparell per verificar si un bitllet és autèntic o fals?
La caixera va confirmar-li que sí, que tenien una petita màquina que detectava si eren falsos. La senyora preguntà, decidida:
- Tindria inconvenient de verificar si un bitllet és fals?
- No hi ha cap inconvenient -féu la caixera.- Doni'm el bitllet i farem la prova.
La senyora obrí la cartera, va treure un paper de cinc-cents euros i l'hi posà dins les mans. L'al·lota passà el bitllet per la màquina i el resultat fou que el paper no era fals. Llavors li digué que podia estar tranquil·la, que el bitllet era bo.
- De totes maneres -afegí la jove-, no m'hauria estat necessari passar el bitllet per l'aparell. Només amb el tacte puc saber si un bitllet és fals. Només quan l'he tocat, he sabut que el seu bitllet era bo. Només de tocar-lo.
- Només amb el tacte ha sabut que no era fals? -preguntà la senyora.
- Sí. Hi estic entrenada. Ens donen instruccions. Les al·lotes que estam a les caixes en tenim molta pràctica. Només de tocar-lo he sabut...
- I quines són aquestes instruccions, en què consisteix aquesta habilitat? -preguntà.
- No li ho puc dir, -va respondre la caixera. És un secret.
- Un secret?
- Sí, és un secret.
La resposta em va sorprendre, però vaig observar el gust que passava la caixera de tenir un secret.
Tinc una amiga, molt bona cuinera, que diu que el secret d'un bon menjar és que sigui fet amb amor. L'amor, més que els ingredients que hi poses, dóna una qualitat insòlita al menjar. El secret és, doncs, l'amor amb què ha estat condimentat. Llavors he pensat que, potser, el secret de la jove que estava a la caixa és igualment l'amor. L'amor als diners, naturalment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema