L'assalt al cel de Podem

11.01.2016 | 00:00
L'assalt al cel de Podem

de Joc de trons a Gramsci, els joves conspicus que van aprendre a pensar, viure i seduir a les aules i assemblees de la Complutense es van trobar amb les contingències de cara. Com tants altres, vivien enfervorits per les ànsies juvenils d'una revolució justiciera. La majoria feia bivac còmodament, això sí, a les cases paternes de classe mitjana.
Durant anys, els joves que posaven paradetes als carrers de grans ciutats venent pòsters del Che Guevara o samarretes de Karl Marx mentre repartien pasquins anticapitalistes semblaven formar part del decorat, al costat d'artesans hippies i subsaharians, dels estris disposats amb rellotges i pel·lícules falsificades. Aquí ni tan sols prenien les causes irredemptes del poble kurd o armeni, si de cas l'estatge sahrauí, el testimoni que tant agrada al compromès Javier Bardem.
A l'esquerra de l'espectre polític espa?nyol no la inquietaven gens aquelles restes del naufragi marxista-leninista, aquells pecats de joventut, aquell esquerranisme que floria com una malaltia "infantil del comunisme". No inquietaven Izquierda Unida, molt menys el PSOE. Les borrasques, però, van començar a atalaiar-se per l'horitzó.
Primer va ser la necessitat socialista de donar vida als nacionalismes d'esquerra per sumar majories enfront de l'omnímode PP de finals dels 90, il·luminant els tripartits. Més tard el 15-M, un remake entre el Maig del 68 i Juan Nadie de Frank Capra, del qual "tantes lliçons hem d'extreure" segons van dir Rodríguez Zapatero i Carme Chacón-amb el seu ínclit marit i gran demiürg Miguel Barroso. I l'estratègica jugada d'aquest últim per liquidar El País i els seus tentacles com a única referència mediàtica del PSOE, donant lloc a altres periòdics però, sobretot, propiciant la nativitat de La Sexta, una teleporqueria d'esquerres que s'oposava a la teleporqueria de dretes en mans d'Intereconomía. Començava la gota freda del tertulianisme polític a la televisió.
La pluja no amainava i llavors va fer fallida Leman Brothers, el banc que mai trencaria. Efectes del post 15-M, a Espanya els jutges van començar a actuar i els telenotícies a delectar amb les notícies sobre la corrupció. (Aquest diari ho va fer anys abans i ningú es va immutar, qüestió de conjuntures). Durant un crític període, els informatius del país sempre obrien amb la notícia d'un assumpte de corrupció i, tot seguit, donaven un nou desastre empresarial, un tancament o un frau, un engany de la patronal o l'acomiadament massiu de no sé quants mil. Apocalypsis now.
En el vòrtex de la tempesta perfecta, un caçatalents va descobrir en una TV local subalterna a un grup de joves irats que debatien amb punch. Mal finançats per extravagants països oposats a l'hegemonia occidental, la Veneçuela dels companys d'armes i l'Iran dels aiatol·làs ni més ni menys, el seu líder, d'enganxós nom, jove, llegit i agosarat va saltar de La Tuerka a La Sexta amb un argument de moltíssim pes: la casta. La resta ja ho saben més o menys perquè ha estat força públic.
Aquest grup que comanda Pablo Iglesias s'ha transformat en un potent partit polític que ja reparteix poder i salaris entre més de mil quadres i que aspira, de moment, a anar prenent més quotes institucionals i a desplaçar al PSOE en l'hegemonia de l'esquerra. Després d'un gran moment -fa deu mesos les enquestes li donaven clarament la segona posició política molt a prop del PP-, van patir una onada crítica. Els focus van enlluernar les seves interioritats. Tant que la pressió política i mediàtica es va cobrar les seves dues primeres víctimes: Juan Carlos Monedero, l'home que ingressava de Caracas, i Tania Sánchez, l'atractiva parella del líder amb els peus de fang en les contractes d'Izquierda Unida al seu poble.
La sort, però, li ha estat favorable de nou. Quan pitjor estaven i més queien en les prospeccions demoscòpiques, estrenyent les files del poder perquè l'excés d'assembleisme no acabés amb el control del nucli fundacional -Iglesias, Errejón, Germán Cano, Bescansa...- airejades les seves primeres fissures internes... L'invent de les candidatures populars va tenir un èxit inesperat tant a Madrid com a Barcelona: suficient perquè la notorietat mediàtica aixequés la moral de tota la tropa. Tot això mentre a Internet circula des de fa dos anys una llarga conferència de Pablo Iglesias en una facultat gallega. Allà aclareix amb nitidesa que no vol saber res dels nacionalismes perifèrics espanyols. Iglesias, i amb ell Podem, és un fenomen inicialment madrileny, una mena de sabinisme polititzat -de Joaquín Sabina. La qüestió nacionalista representava una molèstia: calia passar-hi de puntetes. Aquesta era la idea llavors.
Als dos anys la relació de conveniència política de Podem amb les Marees gallegues, amb l'esquerra catalana de Joan Herrera, amb la valenciana de Pasqual Mollà i Mònica Oltra han anat encunyant una diferent visió perifèrica. En un inquietant article de fa pocs dies, Raúl del Pozo culpa Enric Juliana de la nova estratègia plurinacional de Podem. Certament, Juliana ha acudit diverses vegades a La Tuerka, ha parlat bé dels joves gramscians podemites en les seus llegides columnes de La Vanguardia, comparteix amb ells la cultura política a la italiana. Si non è vera, è ben trovata la raó novel·lesca entre Juliana i el think tank de Podem. El cert és que aquests joves activistes espavilats són capaços de tancar-se en una biblioteca i donar-li la volta a qualsevol argument, de proposar nous conceptes per marcar l'agenda política: de la casta al torn, del compromís històric a la plurinació... No paren. Són capaços, fins i tot, d'entendre's amb el PP. Tot el contrari que el PSOE. La diferència entre uns i altres és ara mateix decisiva. Mentre Podem té clar que l'acció política actual es porta a terme en els mitjans, amb immediatesa, controlant les xarxes socials, generant idees senzilles i enganxoses, al PSOE segueixen creient que la política és un joc d'equilibris i estratègies en el si del seu propi partit, una mena de gran associació on cada moviment és com un tractat d'escacs, massa sòlid, tot esperant el repartiment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema