Si algú guanya, sempre hi ha un altre que surt derrotat. Amb l'acord entre Junts Pel Sí i la CUP, són els cercles progressistes de l'entorn de Podem, Izquierda Unida o ICV els que han sortit castigats. Puigdemont és la nèmesi de Colau.
És obvi, fins i tot ho reconeix el nou president de la Generalitat, que unes noves eleccions haurien canviat l'escenari del 27-S. Artur Mas era política vella enfront de la política nova. Però més enllà dels resultats electorals, hi ha un relat que ha estat derrotat just quan emergia. Ada Colau no tindrà ocasió de presentar-se com a vencedora de cap batalla en els pròxims tres anys ni tenir l'hegemonia del discurs a Catalunya. I Pablo Iglesias, el seu suport a Espanya, té difícil defensar a Madrid un referèndum que el Govern català ha decidit considerar una pantalla passada. Com a president de l'Associació de Municipis per la Independència, Puigdemont va ser l'ariet que va forçar Colau a parlar d'independentisme al setembre en descartar que Barcelona s'afegís a l'AMI. Ara, com a màxim mandatari català, torna a ser l'estrateg que ha d'escapçar la figura emergent i alternativa a CDC.
