Al'article «Prou de comèdia!», publicat el 13 d'octubre passat, escrivia que en «diaris, ràdios i televisions de l'òrbita sobiranis?ta es prodiguen les lloances a la coherèn?cia de la CUP alhora que se li demana que no faci descarrilar el procés de secessió».

Mai he dubtat que la CUP donaria suport a un govern de Junts pels Sí encara que l'escull, centrat en la investidura d'Artur Mas, semblava insalvable. Tot era teatre!

Ha quedat en un no-res l'empat increïble en la votació de l'assemblea de la CUP a Sabadell, la negativa del Consell Nacional i la postura intransigent del president en funcions de no voler fer un pas enrere. La tocada a sometent de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) a darrera hora ha donat els seus fruits. De cop i volta, pràcticament quan tothom augurava unes noves eleccions, es pro?dueix un tomb inversemblant en una nego?ciació ridícula per assolir un acord grotesc.

Finalment, Artur Mas «ha fet un pas al costat» (locució prepositiva per advertir que estarà a la vora del seu hereu designat a dit). Però a canvi del seu ostracisme polític temporal i limitat, imposa: a) la renúncia de diputats de la CUP (com en una purga digna d'un Stalin), b) el reconeixement públic dels errors comesos per aquest moviment assembleari (a l'estil d'aquelles «confessions voluntàries» de l'estalinisme) i c) assegura la majoria absoluta de Junts pel Sí amb dos vots de la CUP en totes les vota?cions que posin en risc l'estabilitat parlamen?tà?ria. De fet, és un xec en blanc. Inclou aprovar els pressupostos o les privatitzacions de serveis públics?

L'anàlisi de l'acceptació de la CUP d'aques?tes condicions humiliants va més enllà del temor a unes noves eleccions que haurien castigat tant els cupaires com els convergents transmutats, a la vegada que haurien afavorit ERC i En Comú Podem.

L'origen de la submissió de la CUP s'ha de buscar en el seu permanent dilema progra?mà?tic. No és possible conjugar la qüestió social i la qüestió nacional, per més que repe?tei?xin que són indissociables.

Per desgràcia, en períodes històrics de lluites socials, hi ha partits d'esquerra que traeixen els seus postulats per arribar a acords amb partits de la burgesia i la petita burgesia menestral.

Ara s'ha vist que l'anticapitalisme de la CUP és de pa sucat amb oli. Els seus dirigents, sense convocar assemblees, han pactat unes dures condicions amb «un govern de CiU que, amb el suport parlamentari d'ERC, han dut a terme les retallades més importants de la història recent, actuant, d'aquesta manera, com a delegats de les polítiques del capital contra la majoria social», tal com afirmaven en el seu programa.

És a dir, la CUP està en fallida per haver bandejat els seus principis.