Quan Artur Mas ja tenia preparat el decret per convocar noves eleccions, va saltar la sorpresa: Carles Puigdemont serà el nou president. En qüestió de tres hores, es va resoldre un trencaclosques que ens ha tingut entretinguts tres mesos. Però ja se sap, unes noves eleccions feien pànic a tota una colla de personatges que són al Parlament i que ni de bon tros podien somniar fa uns mesos el sou que ara reben de l'administració pública. I ja se sap, amb els calés no s'hi juga.

És evident que en política catalana pot passar de tot. I Mas no s'ha sacrificat pel país, s'ha sacrificat pel partit. Era conscient que en unes eleccions al març no podria repetir la coalició de Junts pel Sí i que Convergència en solitari restava al Parlament amb una vintena de diputats. Al llarg de la darrera setmana, el president ha analitzat un munt d'enquestes i totes el por?taven a casa. Evidentment, no eren els estudis del CEO d'un Argelaguet que ningú no sap què fa en el càrrec que ocupa. Tots els estudis demoscopis portaven l'esquer?ra ideològica al poder, amb una gran majoria d'escons per a ERC i Podem. Els republicans substituirien CDC en la Catalunya rural i els de la Colau al PSC en l'àrea metropolitana de Barcelona.

Ara, amb aquesta jugada de dar?rera hora, Mas tindrà un any per intentar renovar el seu partit i revifar-lo. Però porta plom a les ales: una deficient gestió en el govern i els casos de corrupció no li aplanaran el camí. Però el president en la seva com?pareixença de dissabte va deixar molt clar que faria de tutor i fins i tot ja va avançar el nom de Neus Munté com a futura consellera. Va ser una de les pitjors compareixences que se li recorden, la qual cosa es pot entendre pels nervis i per les emocions de les darreres hores, però això de ser un expresident costa molt d'acceptar-ho. Està molt bé que Mas es de?diqui al partit i a allò que li vingui de gust. Però voler tutelar el successor afebleix considerablement Puigdemont, que ja és prou grandet i té prou experiència com per fer allò que convingui més al país.

El nou president no ho tindrà fàcil. De ben segur que cohesionar un equip amb independents, gent d'ERC i de CDC és complicat. I divuit mesos passen molt ràpidament. De moment, Madrid ja ha avisat i el futur pot ser un camp de mines si es vol imposar el camí cap a la independència que a les urnes no va assolir el 50% de l'electorat. I sense el vistiplau del poble, difícilment es pot afrontar un repte d'aquestes característiques.

Ara cal deixar treballar el nou president. Fa temps vaig escriure que es desconeixien els futurs actors polítics de casa nostra. Ja en tenim un. Puigdemont ni va encapçalar la llista de JxS, ni era candidat a la presidència, però serà el succes?sor d'en Mas. Hom podria preguntar-se si és necessari presentar ja caps de llista a les conteses electorals. El cas de Junts pel Sí és del tot estrambòtic. Encapçala la llista Romeva, el candidat Mas va de número quatre i al final el president és el número tres de la llista de Girona. No calen més comentaris.

Cal desitjar molta sort a Carles Puigdemont i sobretot demanar-li seny. Voler córrer massa pot ser molt contraproduent i fins i tot letal per a Catalunya. Posar les urnes al final ha fet por, perquè tots els independentistes tenen clar que molt possiblement aquell 48% ara potser només fregaria el 40%. Per tant, sentit comú, treball i a governar. Per cert i qui va dir allò que la presidència de la Generalitat no era una subhasta de peix? Possiblement a les llotges de Palamós o Llançà, per exemple, es viuen moments molt més seriosos que els que hem viscut aquestes darreres hores.