«La conjura dels necis»

13.01.2016 | 00:00
«La conjura dels necis»

D«Quan en el món apareix un verdader geni se'l pot reconèixer per aquest signe: tots els necis es conjuren en contra d'ell»
(Jonathan Swift)

urant els anys 1983-84 s'observà a les platges un fenomen excepcional, mai ocorregut, es veien persones estirades a la sorra prenent el sol, que els entrava de sobte un atac de riure i esclataven en grans rialles; el comú denominador que les vinculava era la lectura de la mateixa novel·la, La conjura dels necisLa conxorxa dels enzes, escrita per John Kennedy Toole i guardonada amb el premi Pulitzer. L'autor es va suï?cidar abans de complir trenta-tres anys sense veure publicada la seva gran obra. La seva mare, incansable, va recórrer les editorials i a cap li van fer cas, es desempallegaven d'ella de males maneres. Algun editor més caritatiu li deia: «Heu presentat un llibre que no tracta de res, no té esquelet ni musculatura argumental», fins que un prestigiós catedràtic el va llegir, s'adonà del seu valor, el va recomanar i per fi passà per la impremta convertint-se en un gran èxit.
Representa la novel·la, un hilarant i molt ben escrit relat; és la història d'un jove de nom Ignatius, un inadaptat i anacrònic, un incomprès, que voldria haver nascut en el període medieval per la seva grandesa èpica i la seva noble moral, en canvi la deessa Fortuna l'ha fet néixer en un món que odia, el capitalisme, i per aquesta raó no penca per no ser un súbdit sotmès al sistema de les vils i humiliants lleis del mercantilisme de l'oferta i la demanda. Voldria ser un guerrer per una noble causa com ho eren els croats i els sacerdots templers.
La visió del món i el tarannà del protago?nista m'apel·la als membres de la CUP. Diria que els de la CUP són l'Ignatius, vesteixen com ell, sense corbata, ni americana, la peça de roba preferida és un gec de colors foscos, i comparteixen les visions idealistes, somien en les grans utopies i el món que els envolta per totes parts ha de ser demolit a?pres?sadament. Sense sentit de l'humor i amb una oratòria minsa i vergonyant cosida amb una pobresa lexical esfereïdora, excepte la dels polítics de la CUP, que exerceixen d'alcaldes i regidors en els ajuntaments i tenen responsabilitats executives; tots aquests es?tan en contacte amb el poble, amb la gent del carrer i escolten el que diu i comenta, per tal motiu volien que la CUP investís en Mas. La CUP apartada del municipalisme, que admet bé l'assemblearisme, es mostra perduda i desorientada. Volien fer-se adults com a partit de govern i han demostrat que arrosseguen els tics i la poètica adolescent, que no serveix quan s'ha de mobilitzar milers de persones.
Ignatius teixeix una xarxa d'amistats tan estrambòtiques i entranyables com ell, radicalment desvagats, a cap d'ells els agrada treballar, assumir responsabilitats i estan contra el sistema, la institució familiar, la borsa, però a favor de les salsitxes de frankfurt banyades amb mostassa. Sempre tenen raó i són especialistes a justificar-se totes les seves conductes per injustificables que siguin. Desorientats, desarrelats, amb el fa?talisme d'haver de suportar una existència equívoca en el planeta Terra i viure en un temps i espai que mai faran seu i del qual no volen formar part. Els de la CUP estan tan enfadats amb el món com els amics de l'Ignatius, com ells viuen desesperats amb el gemec anguniós penjat a la boca del quadre d'Edward MunchEl crit, i com ells són inconformistes, rebentadors, isards, sectaris, monopolitzadors de la veritat, tanmateix van fent via. Pengim-penjam.
La CUP ha quedat malament amb molts, estaven condemnats a quedar malament, tant si deia sí, com si deia no. Si deia sí ja havia irritat per la seva tardança i, si deia no, passava el mateix. Podia decidir no decidir, però això seria fer massa el préssec. Han dramatitzat, s'han declarat víctimes quan ells eren els botxins que han sotmès a «pressing» JxSí amb les seves vacil·lacions, manca de decisions i contradiccions.
Els femenins genèrics emprats per l'Anna Gabriel en un llarg discurs adreçat a homes i dones mereix un comentari. Mai no va pronunciar un pronom, un substantiu, ni un adjectiu de gènere masculí. Feminitzà per venjança en el seu parlament a tothom. Va fer ostentació d'un mal entès feminisme. Del més absurd. Els masculins genèrics són els substantius de gènere en què el masculí inclou el femení tot basant-se en un fet normalitzat i fonamentat en el passat històric. Certament si fos al revés els homes no ho haurien consentit puix suposaria una manca de respecte a la condició masculina, per alguns, baronívola o misògina (si un home usa el femení per referir-se al seu gènere el considerem femellenc). L'error greu d'algunes feministes és imitar i voler ser homes amb els hàbits, actituds i aptituds, llenguatge i usos populars masculins. Jo buscaria un model millor, més reeixit, amb el que mimetitzar-se. És molt millor aspirar a ser persones.
Crec que l'equivocació d'en Mas per un càlcul o esperança erronis és no haver plantat cara abans a la CUP. Ha trigat massa a aclarir en quin context pronuncià la frase, que tant s'ha emprat per descavalcar-lo: «faré un pas enrere o al costat». Espero que de l'arbre caigut de la presidèn?cia no se'n faci llenya. Seria una injustícia, però sé que la política sols valora la immediatesa i si una falsedat és rendible electoralment, oli en un llum. Mas s'ha acomiadat amb una genialitat imprevista. M'enorgulleix que en Carles Puigdemont, de les comarques gironines, hagi esdevingut president de la Generalitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema