Tiramisú

13.01.2016 | 00:00
Tiramisú

«Puc veure fins i tot un redactor que ja no pot més, plorant en un racó: "per què, déu meu, per què?"»

Els articulistes anem de bòlit. Escrius una columna dilluns a les dotze del migdia i a dos quarts de dues ja està passada. N'escrius una altra dimecres a les sis i l'endemà al matí ja no té cap sentit. Suposo que pels periodistes deu ser pitjor, un malson: me'ls imagino a la redacció al ritme trepidant de la borsa de Nova York, amb telèfons que sonen i cada vegada donen notícies més increïbles; puc veure fins i tot un redactor que ja no pot més, plorant en un racó: «per què, déu meu, per què?». Una, que és una mica lenta i contemplativa -tinc gats i sóc amiga dels moviments slow- està mig en estat de xoc i fa pastissos per situar-se. Diumenge passat, durant el debat d'investidura, vaig fer un tiramisú. Mentre la presidenta del Parlament explica les regles del joc, separo els rovells i les clares de sis ous. L'Arrimadas parla del miedo a las urnas de verdad i jo barrejo 60 grams de sucre amb els rovells, fins que queda una barreja ben integrada i cremosa. L'Iceta no balla i fa un discurs molt interessant i amable! Hi afegeixo el mascarpone. Que sigui mascarpone és molt important: un autèntic tiramisú no es pot fer mai amb formatges com el Philadelphia. En Lluís Rabell està a punt de plorar o de tenir un atac de cor: començo a muntar les clares a punt de neu. És important posar-hi una mica de sal, res, un pessic, perquè així no costen tant de muntar. En Xavier García Albiol em deixa -com sempre- sense paraules i és l'hora de barrejar les clares amb els rovells, molt a poc a poc, perquè les clares no es desmuntin. Si l'Anna Gabriel no para de somriure amb condescendència tindré un atac d'alguna cosa i sí que es desmuntaran. Arriba el moment de fer les capes -Jordi Turull, la gallineta ha dit que prou, aplaudiments calorosos- i col·loco els melindros a la base de la safata, que xopo de cafè amb generositat. A sobre la capa de melindros hi poso una capa de crema (la barreja dels rovells, el mascarpone i les clares a punt de neu) i apareix en Carles Puidemont: el meu caparró, que ja us he dit que va a poc a poc, encara el veu com l'alcalde de Girona. Arrimadas, Iceta, Rabell, Albiol i Turull repeteixen: poso una capa de cacau pur a sobre la crema, molt delicadament. Segona capa de melindros xopats amb cafè a sobre el cacau i tremolo: comença la votació i no les tinc totes; encara pot passar qualsevol cosa. Juguem a endevinar sis i nos segons els cognoms i ens quedem petrificats quan veiem que n'encertem la majoria. Finalitzada la votació, acabo l'última capa de cacau: el tiramisú està a punt i tenim nou president de Catalunya. Sabeu què vol dir, tiramisú? Literalment, tira'm cap amunt (tira mi su), que vol dir una cosa com ara anima'm. El que vaig fer diumenge me'l vaig menjar mentre en Carles Puigdemont (el president de la Generalitat de Catalunya, el president de la Generalitat de Catalunya, el president de la Generalitat de Catalunya), feliç, feia el discurs d'investidura. També en vaig congelar un tros, per si de cas; a aquest ritme, no se sap mai quan el podrem necessitar!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema