Els invasors han resultat ser els feixistes italians que durant la Guerra van bombardejar el carrer del Carme de Girona. Carles Rahola ho va denunciar en un escrit que serví d'excusa als altres invasors per afusellar-lo. Just confirmar-se el rumor que Puigdemont esdevindria president de la Generalitat, el diari El País de Madrid jugava a la confusió atribuint-li les paraules de Rahola. I així començava el procés inquisitorial contra el nouvingut, regirant piulades al Twitter, inspeccionant el Facebook i rastrejant la seva biografia. Un exercici de desprestigi al qual ja estem avesats que consisteix a atacar la persona i no la idea. L'enrenou el va desfer Puigdemont al Parlament per després afirmar amb contundència que la grapa del feixisme no la volem mai més. El que hauria d'haver estat un rebuig unànime al feixisme en una cambra on tots els catalans hi som representats, es va veure correspost amb el silenci de Ciutadans, PP i PSC, en una reacció tan abominable, vergonyosa i execrable que tots i cadascun dels debats parlamentaris s'haurien d'obrir amb la reproducció de les imatges dels diputats que implícitament van festejar la barbàrie.

Ho sabia prou bé l'Ernest Lluch que tot el que defensem aquí és refusat ponent enllà. En un escrit que va trobar de principis del segle XVIII, un general de l'exèrcit espanyol es lamentava que els catalans haguessin optat per la causa austracista perquè de seguida la resta d'Espanya prendria partit per l'altre bàndol, com així va ser. Segles després estem allà mateix. És tan descarat el menyspreu polític a tot el que aquí es decideix que el camí cap a la independència immediata passa perquè el president de la Generalitat declari amor incondicional per Espanya, el Rei, la Constitució, el Comitè de Competició de la Lliga de futbol i també la cabra de la Legió per així aconseguir que cinc minuts després ens facin fora enèrgicament del Regne d'Espanya.

Els diputats que no van aplaudir la condemna explícita del feixisme van seguir el mateix esquema mental: si ells ho rebutgen és que ha de ser bo. Inclús l'Arrimadas va interpretar com a represàlia del franquisme que els seus familiars directes només accedissin a càrrecs mitjans de representació durant la dictadura. Els invasors de Rahola eren uns altres però els que no van aplaudir se'n senten hereus i no se n'amaguen. En la llengua pròpia de Catalunya o en la de Castella, que també l'entenem i usem quan pertoca, els diputats que no van condemnar el feixisme ens haurien d'explicar sense embuts ni subterfugis per què no ho van fer.