La nit de reis

Cap a dos quarts de vuit vam arribar a la plaça del Vi, amb un ambient fred encara. Hi havia poca gent al balcó de l'Ajuntament i vam veure els fills d'en Raimon i l'Elena, els nostres néts Jan i Nil, al balcó de Casa Carles. L'amabilitat del senyor Bisbe, Mn. Francesc Pardo, ens va obrir les portes i, per primera vegada, vam poder veure la cavalcada des dels balcons de la seu episcopal. Posats en els balcons centrals de la casa, no en el que fa angle amb l'Ajuntament, vam tenir una visió més àmplia, més completa, de l'arribada de la cavalcada quan enfilava la pujada del pont de Pedra i, després, la part estreta de la plaça del Vi. Confesso que va ser una visió nova i diferent, més seqüencial i menys focalitzada en la teatralització final de l'arribada dels Reis a la plaça. I he de dir que la nova visió em va portar l'aroma de l'escenografia pensada i dissenyada per Xicu Masó per a la cavalcada de 1992. En la boira del temps es dibuixaven tractors i camions de la vella cavalcada, alguns amb les matrícules mal dissimulades de l'exèrcit, mentre anaven passant pels nostres ulls els carros carregats de joguines, mantenint alguns dels aspectes de la proposta de l'any 1991.

L'avantatge de la cavalcada de Girona és que, des de la proposta presentada a l'Ajuntament, el dia 25 de setembre de 1954, i l'estrena oficial d'aquella proposta, el dia 5 de gener de 1956 fins a l'actualitat, s'ha mantingut una organització unitària assegurada per la Confraria dels Manaies. Continuïtat i canvi, aquest va ser el mot d'ordre de la nova proposta de Xicu Masó. No hi havia ruptura, hi havia adaptació i modernització escenogràfica a partir del reconeixement que un temps nou s'havia obert a la ciutat. Després, les limitacions pressupostàries i els ajustos necessaris per atendre la demanda efectiva dels nens i dels pares, més llum i més caramels, van deixar les coses a mig fer, però la llavor ja estava sembrada i l'aposta va resultar encertada. Aquestes eren les meves reflexions mentre al voltant meu, la nit de Reis d'enguany escoltava veus crítiques vers la desvirtuació que va provocar, l'any passat, la retransmissió per televisió. I era veritat que tot l'avantatge d'una major difusió i coneixement de la ciutat es perdia en una tergiversació postissa que trencava els ritmes i les il·lusions. Així, malgrat la pluja que trencava l'anticicló de moltes setmanes i tornava la ciutat a les essències més pures dels dies d'hivern, la cavalcada recuperava el to que li havien volgut donar, primer Joaquim Pla Dalmau i, després, Xicu Masó. Joaquim Pla, que és l'autor artístic i intel·lectual de la cavalcada dels anys cinquanta, ho tenia ja tot al cap quan va escriure, dibuixar i publicar el seu magnífic Estampes de Girona. Col·lecció de linòleums gravats i glosats (Girona, Dalmau, Carles Pla, SA, 1949), i que amb encert va reeditar acuradament l'Ajuntament, l'any 2012, a la Col·lecció d'Història de Girona.

I el mateix Joaquim Pla fou qui, en el llibret La Cavalcada de Reis a Girona (Ajuntament, 1991), es va encarregar de donar l'alternativa a la proposta que, signada per Xicu Masó, s'acompanyava d'un vestuari dissenyat per Julià Colomer. De fet, si en la proposta de 1954 Pla ens recordava que havia girat la seva mirada a la ciutat dels segles medievals per definir l'ambientació, era del tot evident que la nova proposta, que depurava les incrustacions successives, li havia de semblar un pas endavant.

Mentre ressonaven amb intensitat les estrofes de la cançó dels tres reis, a la plaça del Vi, donava voltes a totes aquestes coses fins que Pere Codina em va tornar a la realitat recordant-me que qui estava molt malalt era Quim Amich, un home dels manaies de tota la vida. Després, acabada la cavalcada i ja a les sales de l'Ajuntament, Narcís Reixach, president dels manaies, em va donar la trista notícia, Quim Amich havia mort. Amic dels amics, fidel a Girona, treballador com pocs, fidel a l'empresa per la qual treballava, generós i sempre disposat a ajudar, Quim Amich ens deixava en una data carregada de simbolisme per a ell.

L'endemà, el dia de Reis, em vaig trobar amb la cara i la creu d'aquests dies. Al quiosc de la Rambla, després d'un canvi d'impressions amb la Nuri, va passar, jove i esportiva, amb bicicleta la Rosa Sais. Em va explicar que la seva mare és a punt de fer cent anys i que la nit abans havia anat a esperar els Reis amb un fanal encès, i amb un somriure obert i franc quan un patge o un rei li va donar uns caramels.

Els somnis dels infants, el somriure de la mare de la Rosa, la tristesa per la mort massa jove de Quim Amich, formen part, en el seu conjunt, de la vida mateixa. És la vida de la ciutat que teixeix els seus llaços de solidaritat i convivència amb els detalls petits i grans de la vida quotidiana.

Pensant en la pluja i la cavalcada vaig dir a l'alcalde, Carles Puigdemont, «finalment ho hem salvat». L'alcalde, que en aquell precís moment tenia el cap en una altra cosa, em va mirar astorat: «Què hem salvat?» «La cavalcada, és clar!», vaig respondre, pensant que determinats somnis no són per a la nit de Reis.