Som constructors de somnis. Ho som ja des d'infants i estem acostumats a fer dels nostres projectes, humils o ambiciosos, un impuls necessari per a l'existència, que amb el pas dels anys ens mostra, cada cop d'una manera menys ambigua, les nostres limitacions. Les expectatives no assolides, les il·lusions desfigurades per la realitat, els daltabaixos imprevistos requereixen un esforç persistent d'adaptació i de reconciliació amb la vida que ens permeti de continuar assaborint-la sense fatalismes ni retrets. Entre els consols que tenim al nostre abast davant de les frustracions o els desencisos, més enllà del goig i la fascinació que ens produeix la naturalesa, hi ha la literatura i la música. I hi podríem afegir tot seguit les arts visuals o les matemàtiques. La poesia, la música i les matemàtiques ens humanitzen: en ascendir-hi pels camins de l'abstracció, ens ofereixen una distància saludable i il·luminadora sobre el que som i el que ens envolta. Ens en parla George Steiner al seu recent Trítons, que ha comptat amb la col·laboració preciosa, amb textos confluents, del músic Jordi Savall, del matemàtic Cédric Villani i del poeta Adam Zagajewski.

Steiner inicia el volum amb un diàleg fictici entre un músic, un poeta i un matemàtic. Si el músic afirma que la música precedeix i transcendirà la parla i que és capaç de transmetre els sentiments d'una manera insòlitament íntima, el matemàtic reivindica la universalitat i la perdurabilitat de les lleis matemàtiques, que posen en relació l'home amb la veritat absoluta. Per la seva banda, el poeta argumentarà que no hi pot haver pensament previ a la llengua o sense la llengua i que en la llengua s'expressa la riquesa i la diversitat de l'esperit humà. Però la paraula, la música i el càlcul no tan sols són codis compatibles, sinó que no és pas inusual que es complementin. Al seu text, Jordi Savall assenyala que "la música és l'art de la memòria per excel·lència" i constata que arreu "hi ha una profunda set de participació en la bellesa i l'espiritualitat de l'art". El matemàtic Cédric Villani se serveix de l'exigència i de l'honestedat d'Henri Poincaré, de la seva intel·ligència prodigiosa, per fer-nos entendre la voluntat insaciable de coneixement que el va dur "a un nou continent científic, un món imperfecte i caòtic en què les lleis, encara que en el fons siguin deterministes, porten a comportaments imprevisibles". Villani constata com la ciència s'esforça tenaçment a formular teories coherents que expliquin la mecànica, l'astronomia, l'electromagnetisme,..., però la imperfecció sorgeix en tot el que fem, malgrat que el raonament matemàtic tendeix a la perfecció formal i lògica. Finalment Zagajewski reclama per a la poesia la capacitat "de sorprendre'ns, de treure'ns de la indiferència o de la rutina" i afirma la inspiració i la rebel·lió que la nodreixen, contraposades a la resignació i el "desencantament del món", perquè per a Zagajewsji la poesia "cerca els ecos de la transcendència". Un llibre breu de pura llum.