En el món de la política líquida molt poques coses són definitives: segurament només les pulsions humanes, l'orgull i el desig de poder; la por i l'instint. I també, per descomptat, el principi de realitat que, al final, imposa sempre la seva llei. Si parlem purament d'incentius, només a ERC li podien interessar uns nous comicis. Les enquestes alertaven d'un daltabaix absolut per als antics convergents, tradicional eix vertebrador de la política catalana. Tallada en dos, sota el símbol d'un empat a doble quinze, la CUP corria el risc d'esquerdar-se, seguint la vella tradició dels moviments assemblearis: el filoconvergent Antonio Baños i la seva nèmesi, Anna Gabriel-ara que sembla laminada per l'acord-; la CUP rural de la Catalunya profunda i la CUP més "pija" de Barcelona, d'extracció convergent, que odiava freudianament el pare; els cupaires es trencaven en dos, amb amenaça inclosa de transfuguisme en l'últim instant. En unes noves autonòmiques, l'independentisme unilateral hauria perdut segurament el momentum, assolat per la crescuda del "dret a decidir" que propugnen Ada Colau i els seus partidaris. Els incentius urgien la necessitat d'arribar a un acord. El problema era Mas -de fet, el problema per al pacte sempre ha estat Mas-.
Al llarg de la història, torna una i altra vegada la disjuntiva evangèlica que va cantar Espriu: "A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble ..." En el cas català, l'obstinació de Mas a capitalitzar el procés havia començat a esquerdar al seu propi partit. Es tracta d'un efecte del nihilisme que marca el seu sentit polític -"divide et impera"-, tot i que ha acabat per girar-se en contra seva. Una lectura precipitada d'aquest "pas al costat" abonaria la idea que Mas ha decidit seguir governant a través d'una figura auxiliar, igual que va fer Putin amb Medvédev a Rússia. És possible -tot és possible-, però ho dubto. Cal pensar més aviat que la designació de Puigdemont com a president de la Generalitat ha estat una mena de cop d'Estat interior i que ara, amb tot, el que es busca és salvar-li la cara al ja expresident. La seva duresa en el discurs de dissabte passat, renyant els cupaires i anunciant que no es retirava de la política, cal interpretar-la com orgull ferit. Mas comença ja a formar part del passat -el procés, no.
Vénen divuit mesos molt complicats, amb una clara acceleració dels temps rupturistes. Però de nou cal tornar al principi de realitat. En els processos revolucionaris triomfen les minories més cohesionades, que acaben beneficiant-se de la situació de caos. En el marc de l'Estat Liberal de Dret, però, impera l'ordre institucional i el de la llei. És lògic que sigui així. I per això mateix, alguns teòrics de la independència han subratllat una evidència històrica: sense una forta fractura institucional i civil no hi ha, no hi pot haver, ruptura. Al procés el beneficia l'absència d'un govern estable a Madrid i la difícil consecució d'acords parlamentaris al Congrés; però, després del pacte de Junts pel Sí amb la CUP, una gran coalició resulta més previsible que abans, encara que no segura ni de bon tros. La mateixa radicalització del nou Govern de la Generalitat accelera la descomposició de les institucions catalanes i fa créixer els temors de les classes mitjanes. Paradoxalment, sense Mas aquestes pors es revelen amb una claredat encara més gran. I és que, faltant la sustentació emocional de les classes mitjanes, qualsevol política es sectariza. Catalunya no serà una excepció. De fet, no ho és.
Ens dirigim cap a un xoc de legitimitats, on ningú té res a guanyar i sí molt a perdre. Sembla la conseqüència inevitable d'una metafísica que ignora la proteica complexitat de la societat espanyola. La ruptura unilateral acabarà cedint davant la fortalesa democràtica de les institucions i l'ordre europeu. La qual cosa no exclou que, abans o després, calgui començar a curar ferides i superar la cultura de la divisió -dretes i esquerres, perifèria i centre, vella i nova política-. Aquest territori encara està per explorar. I, encara que amb l'efervescència del moment resulti ara inviable, a mig termini no quedarà cap altre camí si no volem que Espanya caigui una altra vegada en un dels seus recurrents bucles melancòlics.
