L'exsecretari del Tresor dels Estats Units, Lawrence Summers, va declarar fa uns dies que "els riscos globals per a l'economia són els més grans" que recorda. No és l'únic en pensar així. Fa dues setmanes, l'inversor George Soros havia incidit en la mateixa hipòtesi, en subratllar la probabilitat d'un gran refredament econòmic mundial. L'opinió de Warren Buffett, expressada en una entrevista per a la televisió americana, va ser més matisada i menys pessimista: percep riscos, però no l'apocalipsi.

Sospito que els éssers humans es divideixen entre pessimistes i optimistes congènits. No es tracta tant d'una qüestió d'intel·ligència, sinó de mirada, de percepció de la realitat. I, en certa manera, les dues lectures són raonables i necessàries.

Els primers, com la veu de la consciència, ens alerten dels desequilibris, de les contradiccions insolubles, dels valors que es perden amb els canvis. Els segons reivindiquen, en canvi, la resistència davant les dificultats i la creativitat humana. És veritat que les classes mitjanes es debiliten, que la societat s'atomitza, que la tecnologia i la globalització han introduït dinàmiques noves a la competència, que l'endeutament massiu amenaça la generosa protecció que ha ofert l'Estat del benestar i que la corrupció política ha minat la confiança en les institucions i en els nostres representants públics. Sens dubte, la brutal caiguda en el preu de les matèries primeres anuncia una greu recessió en els països emergents, sobretot en aquells més dependents d'aquestes com el Brasil o Xile i, d'altra banda, el gegant xinès viu el seu particular procés de reajustament d'una economia orientada gairebé exclusivament a l'exportació a una altra amb el focus posat en el consum. Per la seva mida, qualsevol alentiment en el creixement del PIB de la Xina afecta el comerç mundial i ara ens trobem en aquest purgatori.

Però l'argument dels optimistes també és consistent. Malgrat les dificultats, el nostre segueix sent el millor dels mons coneguts. L'esperança de vida s'allarga any rere any, la pobresa global es redueix, més i més països participen en el comerç mundial, l'alfabetització s'ha convertit en un dret universal i les classes mitjanes es consoliden en el que antigament era el tercer món oferint un plus d'estabilitat. Les dades, en aquest sentit, són clares.

Sembla inevitable que algun tipus de crisi o, almenys, de refredament tingui lloc en aquests propers mesos. Encara que, a dia d'avui, resulta difícil creure que ens acostem a un nou escenari apocalíptic, com va ser el de 2008, sinó més aviat a un últim i dolorós espeternec del gran crac, per iniciar després un període prolongat de creixement. Aquesta és la tesi que defensen, per exemple, Carmen M. Reinhart i Kenneth S. Rogoff en el seu fonamental This Time is Different: la d'una llarga dècada de crisi financera que permetrà refundar l'economia sobre bases més sòlides. Segurament estem aquí, en aquest procés, la qual cosa garanteix un onatge complicat, almenys durant uns quants anys més.

No obstant això, el curs de l'home des dels inicis de la industrialització és el de la prosperitat. I no sembla que hi hagi marxa enrere. Els problemes que ens afligeixen són els propis de les societats riques i cal afrontar-los amb intel·ligència i valentia, sense cedir a temors infundats ni a estereotips fàcils.

El pessimisme ha de modular l'optimisme, però no ha de deixar que guiï en exclusiva els nostres actes. Aquest cop tampoc no serà diferent i el món tirarà endavant.