El judici sobre l'anomenat "Cas Nóos" ha suscitat des dels seus inicis una gran expectació. El nom dels imputats i la corrupció destapada en l'afer conviden la ciutadania en general i als mitjans de comunicació en particular a prestar una notable atenció al procediment judicial. Però, amb independència de la xafarderia i l'espectacle mediàtic associats, algunes de les intervencions -tant dels lletrats com del Ministeri Fiscal- mereixen una anàlisi més detallada. Al començament de les sessions, l'interès se centrava en la possible aplicació o no a la infanta Cristina de Borbó de l'anomenada "doctrina Botín", esgrimint-se per a això argumentacions d'allò més variades -algunes, al meu entendre, manifestament desafortunades.

D'entrada, cal aclarir en què consisteix la "doctrina Botín". Dins de la part acusadora d'un procés judicial penal, hi poden estar inclosos el fiscal, l'acusació particular (que correspon a la persona directament perjudicada pel delicte) i l'anomenada acusació popular (que correspon a qualsevol persona, associació o corporació que, sense estar directament afectades per la causa criminal, insten la seva persecució i posterior enjudiciament). Aquesta doctrina té l'origen en una resolució del Tribunal Suprem de l'any 2007, que va avalar la decisió de l'Audiència Nacional de limitar l'acció de les acusacions populars i no donar-los entitat suficient per demanar l'obertura d'un judici oral quan la Fiscalia i els perjudicats han sol·licitat el sobreseïment de la causa. I s'anomena Botín per ser el ja difunt president del Banc Santander el beneficiari d'aquesta. En el seu moment, una associació va sol·licitar per al famós banquer i alguns dels seus executius més de cent anys de presó per dur a terme unes cessions de crèdit que van permetre a l'entitat eludir el pagament de les retencions d'Hisenda. Amb aquesta mesura, van captar milers de milions d'euros però van provocar la persecució de molts dels seus clients per presumpte delicte fiscal. Però ni la Fiscalia ni l'acusació particular de la part directament afectada (representada per l'Advocat de l'Estat en nom de la Hisenda Pública) va sol·licitar cap condemna, el que va impedir a l'acusació popular sol·licitar per als directius implicats la pena corresponent.

Un any després, una altra doctrina batejada amb el nom d'Atutxa (en referència a l'antic president del Parlament Basc) va matisar a la seva predecessora, permetent el Tribunal Suprem a l'acusació popular demanar en solitari la condemna, tot i no haver-ho fet la Fiscalia. L'Alt Tribunal va raonar la seva decisió afirmant que l'argument de 2007 només era aplicable per delictes amb un clar i concret perjudicat però que, si els delictes afectaven l'interès públic, a interessos col·lectius i a interessos que transcendissin al dany privat i particular, sí que es permetia a l'acusació popular demanar una condemna en solitari.

Amb aquests antecedents, cal formular una doble qüestió. La primera, si la "doctrina Botín" és aplicable a la germana del Cap de l'Estat. La segona, si els delictes que se li imputen s'integren en la categoria dels que "afecten béns de titularitat col·lectiva, de naturalesa difusa o de caràcter metaindividual" (termes utilitzats pel TS en la seva resolució 54/2008). Els que portem mitja vida pagant religiosament els nostres impostos i complint rigorosament amb el tan esbombat eslògan "Hisenda som tots", pensàvem (fins ara, és clar) que els delictes contra la Hisenda Pública no tenien un concret i individualitzat perjudicat, sinó que afectaven la ciutadania en el seu conjunt. No obstant això, la lletrada que representa l'Agència Tributària en aquest mediàtic judici ens ha tret la bena dels ulls, assegurant que la frase en qüestió és simple publicitat i que, com a tal, no se'n dedueix jurídicament que defraudar a l'erari públic repercuteixi en tots i cadascun dels soferts contribuents. Tants i tants missatges de conscienciació, tants i tants milions invertits en anuncis i campanyes, tantes i tantes obstinacions destinades a la sensibilització social perquè, de cop i volta, ens diguin a la cara que tot era una estratègia propagandística.

Al marge de les crítiques de tota mena que mereixen les afirmacions d'aquesta advocada, aquestes requereixen així mateix una contundent resposta jurídica. La Jurisprudència ja ha establert en nombroses sentències que els delictes del Cas Nóos que s'estan jutjant a l'Audiència Provincial de Palma de Mallorca transcendeixen claríssimament a la lesió d'uns concrets interessos particulars. Les accions contra la Hisenda Pública afecten més enllà del patrimoni de l'Agència Estatal de l'Administració Tributària. El mateix Suprem ha establert que el frau tributari suposa un greu atemptat contra els principis constitucionals que imposen l'obligació de contribuir al sosteniment de les càrregues públiques. No es tracta, doncs, de publicitat. Es tracta de justícia i d'igualtat. Es tracta de principis que estableix l'article 31 de la Constitució en configurar el deure tributari. Es tracta, sense dubte, d'alguna cosa més que una suma de paraules buides amb les quals construir una frase amb ganxo destinada a il·lustrar pancartes i a ser difosa per ràdio i televisió.