L'acord sobre el canvi climàtic de París

18.01.2016 | 09:43
L'acord sobre el canvi climàtic de París

Un dels fets més importants de les acaballes de l'any passat va ser l'acord sobre el canvi climàtic a la cimera de París, rubricat per 195 Estats. La COP 21 no era res més que la 21ena Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC). Abans se les havia denominat "Cimeres de la Terra" i val a dir que no havien pas servit de gran què. Algunes despuntaren als media. Vam aprendre que els gasos d'efecte hivernacle que produeixen l'escalfament global del planeta eren del diòxid de carboni (CO2), el gas metà (CH4), el diòxid nitrós (N2O) i els tres grans gasos industrials fluorats: els HFC, PFC i l'hexaflorur de sofre (SF6). El protocol de Kyoto de 1997 entrà en vigor el 2005 i el 2009 l'havien ratificat 186 Estats, però no EUA, el primer emissor de gasos d'efecte hivernacle. A París hi havia d'altres pedres a la sabata: el govern indi es mostrava reticent a assenyalar l'ús d'energies netes al 100% en un moment determinat i l'Argentina i l'Aràbia Saudita també arrufaven el nas. Monopolis miners, grups de pressió d'empreses de combustibles fòssils i negacionistes del canvi climàtic volien fer fracassar la conferència... Quan tot semblava que fracassaria... el 12-XII hi va haver acord. Totes les 195 delegacions van votar-hi a favor, inclosos els dos primers contaminadors mundials: EUA i Xina. L'ocasió de canviar el món, com havia anunciat Hollande, havia quallat. Els diaris titularen que l'acord era "històric". Però molts científics declararen que no n'hi havia prou, que l'acord havia estat de mínims.

Parlem-ne, a partir de les mesurades paraules de Fabius quan va dir que el text de les dotze pàgines de l'acord era "ambiciós, dinàmic, vinculant i diferenciat". Ambiciós perquè parlar d'energia és parlar d'economia i d'ecologia integral, com fa el papa Francesc a l'encíclica Laudato si. I perquè l'objectiu és no ultrapassar un augment de temperatura de 2º C (que equival a una concentració de 450 ppm [parts per milió]) i anar rebaixant la temperatura del planeta fins a 1,5 graus per damunt de l'era preindustrial. Dinàmic perquè cada país, a partir d'aquest mes de març, haurà de ratificar el document, el qual no obliga els estats a rebaixar la producció de CO2; l'acord és voluntari (concessió feta als EUA). I, aquí, per a alguns, rau la primera de les ombres de l'acord. A última hora va caure del document la possible taxa de CO2 per als països que haguessin volgut fer més pol·lució, cosa que hauria tingut dos avantatges: accelerar el seu procés de reducció de productes contaminants, i permetre afegir als seus productes una taxa de CO2 com a aranzel en entrar en d'altres països menys contaminadors i, així, anar fent la bossa dels 100.000 M de dòlars anuals a què s'han compromès els països rics per ajudar a combatre el canvi climàtic als països pobres més afectats a partir del 2020 (i ben segur que veurem la picaresca d'autodenominar-se "pobre", etc., on es volien refugiar alguns per beneficiar-se de l'acord i no fer els deures). Però l'acord té com a baluard una determinada vinculació jurídica, per bé que no ho siguin els objectius estatals de reducció d'emissions. Tanmateix, hi haurà un mecanisme de control que aspira a revisar-los a l'alça cada cinc anys. Finalment, és diferenciat perquè s'hi parla de "justícia climàtica" per explicitar el deute climàtic dels països desenvolupats, i més contaminants, amb la resta.

Tot, òbviament, és molt bonic, però qui, com i quina part rebrà cada país dels 100.000M de dòlars compromesos? Si les reduccions dels Estats d'emissions són volun?tàries, qui no es voldrà estalviar les despeses de les energies netes sense sancions de cap tipus? El text fixa un pic màxim d'emissions l'any 2020, però no pas quan s'haurien de començar a reduir les emissions: qui li posarà el cascavell al gat? Segueix aquell objectiu d'assolir el 100% d'energies netes l'any 2050?

Planen moltes ombres sobre aquells acords. Per exemple, encara que es va parlar d'una forquilla de reducció d'emissions entre el 40% i el 95% per al 2050 respecte al 2010, no es quantifiquen enlloc les reduccions. Altrament, els Estats compliran el seu compromís de comunicar amb veracitat i transparència les seves reduccions? Per què el text ni tan sols esmenta els acords de Conpenhaguen del 2009 sobre les emissions de l'aviació i el transport marítim, que en conjunt es calcularen que eren tan grans com les del Regne Unit i Alemanya? No pot quedar tot plegat en un mer exercici de voluntarisme? I sobretot: arribarem a temps a la descarbonització mundial de l'economia abans de l'exhauriment dels combustibles fòssils?

El 1751, pràcticament tot el sistema energètic humà procedia de les energies renovables (biomassa, molins i força animal) amb un flux total d'uns 400 GW (gigawatts; [giga=miler de milions). El 1850, el consum de carbó començà a ser significatiu (70 GW d'un total de 700 GW, el 10%) i, el 1900, es multiplicà quasi per deu (660 GW) que, amb l'ús incipient del petroli (33 GW) i del gas (7 GW), era quasi la meitat del sistema energètic mundial (48,1% de 1.455 GW). Segons el professor Carles Riba i Romeva a Factures energètiques dels combustibles fòssils. Dependències i desigualtats (2015), a la fi de la Segona Guerra Mundial, el consum de fòssils s'elevà fins a 1.685 GW (carbó, 1.060 GW; petroli, 490 GW; gas natural, 135 GW), el 65% del sistema energètic que, amb les energies renovables (hidroelèctrica, 135 GW; biomassa, 890 GW), sumaren 2.575 GW. Però la gran expansió de l'energia fou protagonitzada pel petroli després de la Segona Guerra Mundial. En efecte, superà el carbó l'any 1964 i arribà a la crisi de 1973 amb 3.980 GW, moment en el qual les energies no renovables aconseguiren el màxim percentatge de la història (85,6%, o 7.740 GW del total de 9.040 GW, incloent un petit valor d'energia nuclear, 53 GW). A partir de 1983, hi ha una nova expansió del sistema energètic mundial que, malgrat el sostre nuclear de 925 GW el 2006, arriba a la crisi de 2008 amb 17.675 GW (quasi 70% d'augment en 25 anys). Després d'aquesta crisi, passats els primers moments de desconcert (2009), lluny de frenar-se, l'ús energètic torna a incrementar-se fins a 19.300 el 2012. I el problema rau en un fet: les energies fòssils s'exhaureixen. El petroli no durarà gaire més enllà dels 2050. Uns quants anys més, el gas natural. Pocs més, l'urani. El carbó serà el més resistent...

En mots de Riba: "Estem transitant el moment de màxima producció dels recursos no renovables que sostenen el 84% del sistema energètic mundial i aviat començarà el seu declivi. I, què passarà quan les reserves d'energia fòssil s'acabin? Entrarà en crisi l'agricultura cada vegada més dependent dels combustibles fòssils (fertilitzants, pesticides, maquinària); el transport escassejarà i s'encarirà tot posant en crisi el proveïment alimentari i d'altres béns de primera necessitat en les concentracions humanes de les grans ciutats; es dificultaran les produccions que la globalització ha anat segmentant en diferents localitzacions del planeta, més amb l'objectiu de controlar-les que de fer-les socialment rendibles". Un panorama ben crític. Ens hi juguem més del que ens pensem!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema