Un cop constituït el Congrés dels Diputats, arriba l'hora de la veritat: és a dir, si es pot crear un govern estable i coherent, que eviti repetir les eleccions, després de la formació d'un Parlament fragmentat. I tot indica que el procediment anirà a poc a poc.

Així, sembla que l'actual president en funcions, Mariano Rajoy, seria el primer a intentar formar govern, amb la seva pretensió d'impulsar una gran coalició que inclogui el PSOE (indispensable) i C's. Una intenció que té pocs aspectes de materialitzar-se (tot i la pressió que estan exercint els grans diaris i les empreses més importants del país). Ni tan sols sembla possible garantir, a curt termini, una abstenció de les dues formacions per facilitar que Rajoy pogués governar en minoria.

En aquest moment començaria el torn de Pedro Sánchez (qui sap que només té aquesta oportunitat, per sobreviure políticament). Malgrat l'enuig de Podem per la constitució de la Mesa del Congrés, Sánchez podria intentar un pacte amb el partit de Iglesias (al qual s'afegirien IU i, pel que sembla, el PNB)... si els "morats" renuncien a la línia vermella del referèndum català (element més imprescindible per a la sòcia catalana de Podem, Ada Colau, que per a Iglesias i Errejón). Però, per governar, també necessitarien els vots dels separatistes catalans (que podrien facilitar la investidura, per evitar el PP, però sotmetrien el nou Executiu a un continu desgast, votació a votació).

L'inconvenient d'aquest "Govern progressista", a més de la seva inestabilitat, seria el de deixar de banda un PP ferit, que vetaria qualsevol intent de reforma de la ?Constitució (atesa la seva majoria al Senat) i podria no exercir una "oposició responsable", davant les inevitables retallades i reformes que demana Brussel·les al futur Executiu. Sí, endimoniat és poc.