Isidre Vicens

20.01.2016 | 09:52
Isidre Vicens

Hem acomiadat l'Isidre Vicens en el rigor del mes de gener però amb el sol que ja escalfa una mica més cada dia. No vaig ser amic personal de l'artista però el porto a l'ànima com si hi hagués conviscut llargament. Resulta que, per herència paterna, sóc dipositari de tres de les seves pintures a l'oli: una vista de les cases de l'Onyar amb el Pont d'en Gómez i una família gitana feinejant a la llera, un paisatge de la vall de Sant Daniel i un esplèndid retrat del meu pare, Lluís Bonaventura, Lluís de L'Arc. Tres obres inèdites. Tres obres que han presidit des de les parets de casa totes les estacions de la meva vida. La suma diacrònica dels impactes rebuts d'aquests tres olis, mil vegades vistos, mil vegades sentits, mil vegades admirats, deixa un pòsit intens inesborrable. És el pòsit de la colla que en plena llosa a la ciutat grisa i negra va confiar cegament en el ressorgiment de l'essència de la Girona emprenedora i espiritual, la Girona compromesa amb el món en cada època, la Girona juganera i transcendent. L'Isidre ens ha deixat content perquè no pensava veure tant a prop l'alliberament del principal jou, i ja sentia cada dia més a prop la calidesa plena.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema