La neu cobreix el paisatge i fa un fred atuïdor. A dins d'una cambra claustrofòbica, sacsejada pels xiulets del vent, un grup de mascles alfa estan obligats a conviure. S'entretenen amb una partida d'escacs multisimultània: mentre es llancen frases i declaracions patriòtiques, s'examinen amb suspicàcia. Se sondegen. Avaluen quines aliances extravagants poden forjar entre ells.

La cambra podria ser una metàfora del Congrés dels diputats. I els homenots reclosos, els líders dels partits espanyols que, per evitar les eleccions, ordeixen una teranyina de declaracions, trucades telefòniques, WhatsApps, piulades i moviments tàctics. La Merceria de Rajoy.

Per descomptat, la Merceria de la Minnie, l'escenari on es desenvolupa quasi tot el vuitè llargmetratge de Quentin Tarantino, no té res a veure amb aquest sainet ibèric. Fa de mal dir si, en el nostre cas, assistirem a algun gir argumental imprevist. Qui sap? Pot ser que el cap de Rajoy acabi com el de Channing Tatum. O que el popular perdi els picarols pel camí, igual que el grandiós Samuel L. Jackson. Temps al temps.

No sé si Els Vuit Odiosos, com assegura més d'un crític, és la millor pel·li de Tarantino. Ningú li retreurà la brillantor: les tres hores de metratge avancen amb mà destra, entre diàlegs ben travats, tocs lírics i humorístics, personatges obscurs, esclats de violència i escenes de grand guignol. Però a mi, de debò, el conjunt, no m'ha semblat tan extraordinari com Django Unchained. O com Maleïts malparits. Les trobo molt més sorprenents, enginyoses i delirants que aquest western de cors glaçats.