No en som conscients però estem vivint moments excepcionals. Sobretot des d'un punt de vista polític. Moments que només es produeixen cada trenta o quaranta anys. El procés català potser n'és l'exemple més evident però la sacsejada és molt més generalitzada del que sembla.

Si no en som conscients és perquè ens hi hem acostumat. Els esdeveniments es precipiten tan ràpidament que resulta complicat veure la profunditat dels canvis a través de la inmediatesa del Twitter.

Fa només cinc anys, els noms que regien les principals institucions del país eren molt diferents dels que hi ha ara. Noms com Zapatero, Joan Carles I, Montilla, Mas, PuigcercósHerrera sembla que fa molt que no hi són i fins fa quatre dies regien els nostres destins. Ada Colau, Pablo Iglesias, David Fernàndez, Carles PuigdemontPedro Sánchez els han agafat el relleu, totalment impensable fa només mitja dècada. Només Mariano Rajoy aguanta aquest cicle diabòlic. A veure durant quant de temps.

Tota aquesta transformació política no hauria estat possible sense la devastació que ha provocat la crisi econòmica que hem viscut i que ha posat en qüestió tota l'arquitectura politicoinstitucional que ens ha regit durant els darrers quaranta anys. Vivim, doncs, uns moments excepcionals que s'ha endut per davant tota una generació de líders polítics.

El procés sobiranista en què estem inmersos, i que ha suposat la configuració del govern més independentista de la història recent de Catalunya, o la irrupció de noves forces polítiques al Congrés dels diputats espanyol, que ha suposat el qüestionament del bipartidisme i que per primera vegada la presidència del govern estigui en qüestió, en són només dos altres exemples. Però n'hi ha més.

L'arribada a l'alcaldia de Barcelona d'una activista com Ada Colau, el fet que en unes generals guanyi clarament a Catalunya un partit totalment nou o fins i tot el fet que el successor del president Mas sigui Carles Puigdemont, que anava de tres a la llista de Junts pel Sí a Girona, són mostres que vivim uns moments en què pot passar qualsevol cosa.

Un altra mostra d'això és la possible elecció com a successor de Puigdemont a l'alcaldia de Girona d'una persona que anava als darrers llocs de la llista i que actualment no està en el consitori. Això seria impensable en un període més estable i difícilment ho tornarem a veure quan aquest cicle polític finalitzi.

Tots aquests canvis són possibles, perquè el mapa polític català -i espanyol- s'està acabant de definir i és en aquests moments de canvi que poden succeir coses impensables en moments d'estabilitat. Avui, políticament, tot és possible. Partits que del no-res esdevenen primera força i partits que havien dirigit el nostre futur durant dècades desapareixen abandonats pels seus votants. Nous líders que eren autèntics desconeguts fa només uns dies i coalicions impensables fa només uns anys.

El mapa polític català encara no s'ha acabat de definir i només quan ho aconsegueixi veurem quins partits i lideratges estaran prou forts per liderar la política catalana dels propers anys. Qui aguanti els propers dos o tres anys gaudirà del posicionament i l'estabilitat necessària per als propers deu anys. El mapa polític que sorgeixi d'aquesta «sacsejada» serà el que regirà la política catalana durant la propera generació. Després de tempesta vindrà una calma que probablement, durarà anys.

És un període que té certes similituds al de la transició i sobretot, amb el de la configuració dels primers ajuntaments democràtics. Un període en el qual alcaldes que just començaven la trentena arribaven a dirigir governs importants i on partits que se suposaven importants acabarien desapareixent o essent engolits per altres partits. Temps de canvis polítics, de regeneració, de transició. Temps d'impàs.

Uns temps que encara duraran alguns anys, però tard o d'hora el mapa polític català s'haurà acabat de definir i, llavors, el sistema de partits i els lideratges que s'hagin consolidat seran els que marcaran els nostre futur durant les properes dècades. Per això són tan importants els moments que estem tenint la sort de viure.

I hem de ser conscients que o aprofitem l'excepcionalitat del moment per canviar les coses o d'aquí a pocs anys, canviar les coses serà impossible. Almenys en les properes dècades. Els moments com aquests s'han d'aprofitar.