Comiat

«És època de canvis i si canvia el panorama polític no deu ser del tot mala idea que canviem també aquells que habitualment parlem del panorama polític»

22.01.2016 | 08:58

Avui, a les quatre de la tarda, tindrà lloc la celebració d'un ple municipal extraordinari que donarà un nou alcalde a Girona. Des de fa gairebé dues setmanes, Catalunya té nou president. La ciutat i el país inicien un nou periple que deurà ser tan apassionant o més que el que hem viscut en els darrers anys. És època de canvis i si canvia el panorama polític no deu ser del tot mala idea que canviem també aquells que habitualment parlem del panorama polític. Em valc, doncs, del pretext que em proporciona la nova singladura tant a l'Ajuntament com a la Generalitat per acomiadar-me dels amables lectors d'aquest diari, que durant els dos últims anys, han trobat algun interès a seguir setmanalment la mena de coses que explicava des d'aquesta pàgina d'opinió.

He de dir que hi he pogut parlar sempre so?bre el que m'ha vingut de gust, i en els termes que m'ha vingut de gust. A algú potser li resultarà estrany que ressalti això que, en una època de llibertat de premsa presump?ta?ment consolidada, hauria de resultar una obvietat. Però no ho és en absolut. Quan Jordi Xargayó, el director del Diari de Girona, em va proposar d'escriure setmanalment en aquest diari, només li vaig posar una condició: que parlessin del que parlessin i de qui parlessin, els meus articles no eren suscep?ti?bles de ser censurats en cap sentit. Censu?ra? En ple segle XXI? La censura contempo?rà?nia no prové de cap despatx humit, instal·?lat a les catacumbes d'un edifici ministerial feixista. Prové, en alguns casos, de les pressions del poder polític o econòmic, en altres, de les limitacions que la nostra pròpia proverbial covardia ens imposa o, senzillament, de la simple estultícia humana. Qui signa aquestes línies deu tenir el trist mèrit de ser un dels poquíssims articulistes del nostre país que ha hagut de comparèixer davant d'un jutge, imputat per un delicte d'injúries greus. D'això ja en fa una colla d'anys. L'ínclit tenor Josep Carreras, molest per un comentari meu del tot inofensiu però que ell va considerar gravíssim, ens va enviar a Xevi Sala, director aleshores del diari El Punt, i a un servidor, un patracol de cent pàgines carregades de jurisprudència i d'una acusació que podia haver derivat en multes elevadíssimes, penes d'inhabilitació i, fins i tot, de presó. Ja ho veuen si en pot resultar de perillosa, l'honesta activitat de guixar diaris. Tot allò va quedar en no res, i es pot dir que Sala i jo fins i tot ens ho vam passar bé, desmuntant els refistolats arguments de l'acusació. Però el tràngol també el vam passar, i és un d'aquells que no s'oblida.

Exercir una moderada censura, doncs, deu formar part de la responsabilitat del director de qualsevol mitjà de comunicació modern. Però he de dir que, durant aquests dos anys, no s'ha tocat mai ni una coma de cap dels meus escrits al Diari de Girona. I tinc per ben segur que algun dels meus textos hauria pogut veure la llum en molt poques capçaleres del nostre país. Com per exemple la sèrie de floretes que vaig dedicar fa uns mesos a l'afortunadament ja exconseller Mascarell i al seu, des d'avui mateix, també afortunadament exdirector general Joan Pluma. O la sèrie d'articles sobre el mite dels infants superdotats, que va aixecar una pol?seguera fenomenal i que el director d'aquest diari va entomar amb gran enteresa. Si he d'agrair, doncs, la cintura editorial amb la qual aquest diari ha rebut sempre els meus textos, també tinc l'obligació de mostrar la me?va sincera disconformitat amb la manera com algunes notícies especialment doloroses s'han tractat des d'aquesta capçalera en els últims mesos. Tots devem saber de què parlo i no cal donar-hi més voltes. Estic convençut que, de la mateixa manera que no m'ha tocat mai ni una coma fins al dia d'avui, Jordi Xargayó tampoc no ho farà ara, quan li vull esmenar la plana. Un diari que no sigui autocrític és un pamflet. I sé que el Diari de Girona no té cap vocació pamfletària.

M'avanço a l'activíssima rumorologia gironina, doncs, per deixar ben clar que ningú em fa fora. A Girona, els rumors tenen la virtut de córrer com la pólvora i esclatar abans i tot que ningú hagi encès la metxa. Amb el temps, un s'acostuma a conviure amb aquesta mena de realitat paral·lela ba?sada en el diu que diu que diu que diu. I, fins i tot, hi troba certa gràcia i aprèn a fotre-se'n degudament. Però tampoc no cal alimentar la creativitat dels desvagats. No em fan fora, doncs, ni tampoc plego perquè m'hagin nomenat secretari general de salsitxes i patates braves. Simplement, estic convençut que una realitat dinàmica exigeix observadors i comentadors dinàmics. Els éssers humans tenim, a tot estirar, un parell o tres de bones idees al llarg de la vida. I ens limitem a anar-les parafrasejant ací i allà. De la nostra manca d'inventiva, els lectors d'un diari no en tenen cap culpa i, per tant, no els l'hem de fer pagar. No hi ha res més trist que llegir un article d'opinió i tenir la impressió que ja l'havies llegit abans. I signat pel mateix articulista. Abans no arribi aquest moment (si és que no ha arribat, ja!) m'estimo més acomiadar-me amb certa dignitat, agrair la paciència als lectors del Diari de Girona i la confiança al seu director.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema