La premsa australiana dedica molt poca atenció a Europa. He tingut oportunitat de comprovar-ho quan la llegeixo amb més assiduïtat (en la mesura que els meus coneixements bàsics de l'idioma anglès m'ho permeten) durant les meves visites a Sydney per estar amb els meus fills des del 2006, i també per jugar i gaudir amb les meves nétes des del juny de 2014. Però en l'últim viatge que he tingut oportunitat de realitzar durant la primera quinzena d'aquest mes de gener he comprovat que Europa en general i la Unió Europea en particular mereixia més atenció, i que aquesta atenció se centrava bàsicament en la situació dels refugiats i les mesures adoptades per fer front a l'arribada d'aquests a territori europeu, amb especial atenció a la política alemanya i als problemes de la cancellera Angela Merkel per defensar la seva política d'obertura cap a la població refugiada.

També Europa és motiu d'atenció per altres raons, en concret per les crisis econòmiques i socials dels països del sud d'Europa, amb notícies sobre els nous problemes amb què s'enfronta Grècia. Ah! Espanya també ha estat notícia durant els dies que he estat en territori australià, amb notícies sobre el judici del cas Noos i l'elecció d'un nou president del govern autonòmic de Catalunya. Per cert, i només com a anècdota de com és vist el sud d'Europa des de més de 17.000 km de distància, el taxista sud-coreà que ens va portar a l'aeroport el dia de tornada a Espanya es va mostrar molt interessat, quan va saber que érem espanyols, per la situació del nostre país, d'Itàlia i de Grècia, països que ja sabia que tenien "greus problemes econòmics".

En l'actualitat, Austràlia i la UE tenen força punts en comú en matèria de política de refugiats, encara que certament el control de l'accés al seu territori és diferent per la possibilitat d'accedir per terra a territori europeu. I dic que tenen molts punts en comú perquè s'estan acostant a l'establiment de polítiques d'estricte control dels refugiats que en més d'una ocasió poden suposar vulneració dels drets més elementals de les persones que fugen de la pobresa i de les guerres. Si Austràlia externalitza el control dels refugiats mitjançant acords econòmics amb petites illes properes, i el cas de les Repúbliques de Nauru i Vanuatu són dos dels més significatius, la UE pretén fer-ho en l'actualitat a través d'importants acords econòmics amb Turquia tot i que aquests acords no es vesteixin formalment de mesures de control i aquestes estiguin incloses en un paquet més ampli de mesures econòmiques de suport al govern turc i a la millora de les seves possibilitats d'incorporació en un pròxim futur a la Unió Europea. Per cert, l'increment de les mesures de control en territori europeu, amb l'establiment de filats i tanques a les fronteres de diversos països, està significant que el drama d'uns (els refugiats) es converteixi en el benefici d'altres (les empreses dedicades a la seva fabricació), i en un article publicat a The Guardian se n'informa, explicant que Europa converteix en molt rendible el negoci de la fabricació de tanques i que "unes cent empreses líders en l'àmbit d'"elements de protecció perimetral" són a Nuremberg venent tanques, portes, barreres electròniques i molts altres dispositius. Hi ha hagut un boom al mercat arran de la crisi de refugiats a Europa i altres preocupacions geopolítiques com el terrorisme. Les persones busquen protegir els seus immobles i els governs intenten apuntalar fronteres senceres".

En la política europea, en les prioritats fixades per al 2016 per la Comissió continua primant la seguretat i el control, i suposo que això es deu a les alarmes existents en diversos països de la UE sobre l'arribada d'un nombre important de refugiats, tot i que la paraula "important" perd tot el sentit quan es coneix el molt superior nombre de refugiats que es troba en països amb moltes menors disponibilitats econòmiques i socials per donar respostes adequades al flux de persones, com Turquia, el Líban i Jordània. Les paraules del vicepresident primer de la Comissió, Frans Timmermams, pronunciades el 13 de gener van ser molt clares: "El 2016 hem de veure resultats clars i tangibles en el control dels fluxos irregulars i de les nostres fronteres, i des de les properes setmanes i mesos", i "també hem de cooperar millor amb els tercers països per abordar les causes profundes i aturar el flux migratori". I mentrestant, en matèria de reubicació "només s'han reubicat a 272 persones de les 160.000 acordades pel Consell al setembre, i pel que fa al reassentament, de les 22.504 persones que han de ser reassentades abans de finalitzar 2017, l'any passat només van ser "un total de 779. En la mateixa línia ja apuntada de primar la seguretat i el control, la Comissió aposta el 2016 per estrènyer la cooperació amb tercers països dels quals prové el major flux de població immigrant" per tal de lluitar contra les causes profundes i, sobretot, frenar els fluxos irregulars a Europa i fer retornar a les persones sense dret a protecció internacional".

En aquest punt vull destacar que la xarxa intraeclesial, integrada per algunes entitats de l'església espanyola com Càritas, Comissió episcopal de migracions, Justícia i parell, Confer, i el sector social de la Companyia de Jesús, és molt crítica amb la política comunitària centrada en el control de fluxos, sent inquietant al seu parer que "les polítiques dissenyades per fer front a aquesta nova etapa avancin en la mateixa direcció que ja s'ha comprovat que no és efectiva: més control, més frontera i més expulsió", demanant un adequat pla d'acollida i integració, tant a escala europea com en el si de cada Estat, i mesures de major calat que abordin de front les causes de les migracions forçades, com ara "fomentar la pau i els drets humans en els països d'origen i de trànsit, contribuir a l'eradicació de la pobresa augmentant l'ajuda al desenvolupament, lluitar contra el tràfic de persones ...".

Concloc amb la pregunta que sempre em faig quan travesso una frontera amb un document anomenat passaport i que en pocs segons em permet accedir a un altre país. Quina és la raó de la facilitat amb la qual jo puc traslladar-me i per què no la tenen moltes persones que també volen fer-ho? La resposta sembla clara: decisió política dels Estats. Alguna cosa caldrà fer per corregir (fixin-se que no dic eliminar) aquestes diferències, no els sembla?