Quan dijous al matí es va difondre la conversa telefònica que un programa satíric de ràdio va provocar entre el President Rajoy i un hàbil imitador del President Puigdemont es van produir reaccions de tota mena. Hi ha qui va riure, hi ha qui va pensar que èticament era reprovable i que les coses han anat massa lluny, i fins i tot, conegut el to i contingut de la conversa, hi ha qui va aprofitar per fer interpretacions polítiques respecte al fet que semblava existir un cert desig de diàleg.
Molts han comentat que Rajoy va intervenir a la trucada amb certa gràcia i, conegut l´engany, va reaccionar amb esportivitat. He de dir que Mariano Rajoy és una persona cordial, educada i afable en les converses personals i tracte privat. Ho vaig poder comprovar fa una dècada quan Concha García Campoy, plorada i recordada amiga i periodista, a més de veïna meva, em va convidar a sopar una nit d´estiu a la terrassa de casa seva amb Mariano Rajoy i la seva dona.
Concha havia organitzat una tertúlia futbolística tots els dilluns al seu programa de tarda de la cadena Punto Radio i aquella trobada era una mena de sopar de final de curs. L´actor Antonio Resines, el Gran Wyoming o Rajoy representaven al Real Madrid, i Carles Sans del Tricicle i jo mateix, a l´aficionat culé. Aquell vespre sopàvem doncs amb el llavors cap de l´oposició -governava Zapatero- en companyia també de Santiago Segura i de qui era la parella sentimental i últim company de Concha, el productor Andrés Vicente Gómez. Rajoy es va mostrar com un home proper, afable, generós en escoltar tothom i, sobretot, va portar uns magnífics cigars havans que feren les delícies dels afeccionats al gènere cubà de qualitat. Fins i tot quan es parlava d´ideologia, de dretes i d´esquerres en un ambient majoritàriament esquerrà, tenia poques línies vermelles, era un pragmàtic. Ara bé, quan es parlava de fer coses, plantejament català o basc, el terrorisme, un canvi de model d´Estat, es tancava com una closca i buscava la comprensió del company de sopar. Per ser clar i directe: els seus, Aznar per davant, no li deixarien fer res. Si es movia en algun moviment audaç que canviés el país, era un home acabat.
És exactament el que feia amb gent propera al President de la Generalitat que el visitava discretament en els primers temps del procés, amb els sectors empresarials catalans que l´han anat a veure buscant una alternativa, etc. A tots els deia el mateix: no puc fer res, els meus em maten, tinc les mans lligades. Això sí, amabilitat extrema. Aquell vespre vaig comprovar que Mariano Rajoy era un resistent. Em va sobtar el seu coneixement gairebé enciclopèdic del ciclisme. El nom dels grans corredors, el que havia guanyat cadescú, les mítiques etapes del Tour, ho sabia absolutament tot. Un esport duríssim, de llargues etapes, on cal aguantar-ho tot i en què t´has de sobreposar sovint d´un mal moment sense cap ajuda.
Certa filosofia del ciclisme, crec, aquest home l´ha aplicat a la seva carrera política. Bones formes, distreure al personal, traslladar culpes a tercers, però quan ha hagut de liquidar un rival polític ho ha fet discreta i ràpidament, amb eficàcia. Com a registrador de la propietat que és -excedent per serveis especials amb plaça pròpia a Santa Pola, Alacant- absoluta fredor: «al indiferente, la legislación vigente». En un moment del sopar va sonar el seu mòbil i va contestar amb una frase que ara m´ha recordat la història d´aquesta setmana confirmant al desconegut interlocutor la seva identitat: «al aparato».
Els assistents al sopar no vàrem saber qui el trucava ni un detall del que li comunicaven; ell va dir un parell de monosíl·labs i va penjar. Això sí: «al teléfono». Immediatament va retornar a la conversa, que anava d´un vell partit del seu Madrid, lògicament, a la Copa d´Europa, recordant fil per randa qui havia marcat cada gol merengue i de qui li havia fet l´assistència, allò que abans se´n deia el pase de gol. Animat pel gintònic, vaig pensar en demanar-li si era certa, atesa la seva exhuberant saviesa esportiva, la llegenda urbana que diu que Rajoy només llegeix un diari, que és el Marca. Però com que en aquell moment va tenir l´amabilitat d´oferir-me i obsequiar-me el segon havà de la nit, tamany doble coronas, un magnífic Hoyo de Monterrey de José Gener -em va confessar que en fumava set al dia-, vaig fer marxa endarrere per cortesia i per aquella dita castellana de «no morder la mano que te da de comer», en aquest cas, de fumar.
La meva feina al voltant del periodisme i de la televisió m´ha regalat la sort de conèixer grans personatges. Un d´ells va demostrar el que es pot arribar a fer, des del seu talent, amb un telèfon i un interlocutor inexistent. Els grans monòlegs via telefònica de Miguel Gila formen part dels moments memorables del bon humor i de la intel·ligència -crec que és una afirmació redundant, per cert. A Miguel Gila el vaig conèixer gran però en plena forma, quan gravava sèries a TVE, i me l´imagino fent-se passar per un uixer de la Moncloa o de la Generalitat, trucant per telèfon al seu interlocutor de la mateixa manera que feia la brometa a la telefonista del centre de Sant Cugat de TVE quan passava davant d´ella: «¿Oiga, está el enemigo?».
