La tisora

25.01.2016 | 08:38
La tisora

Poc abans de morir, als 102 anys d'edat, l'escriptor Ernst Jünger va publicar un llibre de pensaments amb el premonitori títol de La tisora. Per a l'autor alemany, el tall de la tisora simbolitzava tot el que es perd quan s'imposa una lectura merament tècnica de la realitat i es dóna l'esquena als vells valors del classicisme. Es tractaria d'una poda poc fructífera, més aviat empobridora, que se substancia en la transmutació d'aquests valors. Fa uns dies, en una conversa que vaig mantenir amb Gregorio Luri, arran del seu últim assaig ¿Matar a Sócrates? (editorial Ariel), el filòsof navarrès em va confessar la seva convicció que una part del fracàs educatiu actual es deu a la pèrdua del sentit d'atenció en els alumnes, que tan bé havia sabut inculcar l'escola republicana. Avui, subjecta a la pressió constant de la fugacitat dels estímuls, la pedagogia defensa altres conceptes, alguns tan difícils de racionalitzar com les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. En el pas d'una única "Intel·ligència" en majúscula a la teoria de la fragmentació de la intel·ligència, alguna cosa important s'ha perdut.

En la nostra societat regnen les tisores. Per exemple, quan es redueix l'exigència escolar amb el discutible pretext de perseguir a qualsevol preu la felicitat dels nens. O quan es volen qüestionar els vells símbols de la continuïtat històrica com la Corona sota el dubtós prisma d'una racionalitat estricta, com si la política funcionés només des de les lleis de la raó. O quan es vol substituir la rica vida parlamentària -una idea de la democràcia que convida al pacte i a la trobada- per la més divisiva del vot plebiscitari, que amb tanta freqüència fragmenta la societat en dues alternatives antagòniques. La tisora implica creure que les neurociències poden explicar el misteri de l'art o de la religió i que la psicologia és capaç de desentranyar el sentit d'una obra literària, quan com a molt ens ofereix una perspectiva inèdita en ocasions interessant, encara que no sempre d'una realitat molt més complexa. La tisora consisteix també en reduir-nos a un codi numèric i suposar, per tant, que el maneig dels Big Data pot servir per sistematitzar els nostres desitjos, anhels i pors, pretendre descobrir, en definitiva, allò que ens defineix i ens atorga una identitat.

Que la tisora ens empobreixi com a persones no vol dir que no resulti operativa. De fet, sovint succeeix més aviat el contrari. Davant d'aquesta excessiva simplificació, l'escriptora italiana Natalia Ginzburg ens anima en un dels seus assajos a celebrar la gran virtut de la generositat, en lloc d'inculcar exclusivament les virtuts menors del càlcul i el benefici. La grandesa moral resideix en l'excés de la gratuïtat i no en els marges estrets d'una calculadora. La identitat d'Occident radica també en aquesta generositat a fons perdut: les escoles i la sanitat pública, el sistema de pensions i l'assegurança d'atur, els museus i les biblioteques oberts a tots els ciutadans, les beques i les universitats, els teatres d'òpera i les orquestres finançades amb els nostres impostos. "Donar suport al bé comú és un treball dels déus", deia el lema de la primera biblioteca pública dels Estats Units. Per descomptat, el bé comú és el contrari de la tisora.

Però no és aquesta la idea que preval en els nostres dies. Després de l'expansió pressupostària de 2015 -any electoral-, la Comissió Europea ha tornat a exigir-nos seriosos ajustos per quadrar el dèficit: uns deu mil milions d'euros o potser més. Governin els populars o el partit socialista, cal esperar noves pujades d'impostos i retallades en la despesa, tot i que l'economia espanyola segueixi creixent de forma notable. Suposo que és inevitable: els països deutors se sotmeten als creditors. No pot ser d'una altra manera, sobretot si aquells han estat -com és el cas- irresponsables fiscalment. D'altra banda, l'envelliment de la població tampoc ajuda. Encara que aquí actua també un ressort cultural que ens parla de l'hegemonia de la tisora: la revolta de les elits, que es tradueix en una ràpida atomització social. En efecte, si el bé comú és la feina dels déus, els déus ara han de ser uns altres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema