Per mandat constitucional (art. 99), cada vegada que es produeix una renovació electoral del Congrés dels Diputats s'ha de procedir al procediment «ordinari» de nomenament de president del Govern (el mecanisme «extraordinari» és el propi de la moció de censura). A aquest instrument «ordinari», que s'aplicaria també en els supòsits de dimissió, mort o pèrdua d'una qüestió de confiança d'un president en exercici, se'l denomina a Espanya «investidura» i evidencia, com és propi d'un sistema parlamentari, la relació que existeix entre la Cambra que expressa la representativitat política -en el nostre país, el Congrés dels Diputats- i qui, d'acord amb la Constitució (art. 98) i la Llei 50/1997, del Govern, representa a l'Executiu, estableix el seu programa, polític, imparteix instruccions als seus integrants, resol els conflictes d'atribucions que sorgeixen entre els ministeris, dirigeix ??la política de defensa, proposa la dissolució de les Cambres, confirma els actes del Rei i sotmet a la seva sanció les lleis i normes amb rang de llei, proposa la convocatòria de referèndums, planteja la qüestió de confiança o interposa un recurs d'inconstitucionalitat. El nostre sistema de «frens i contrapesos» consisteix en el fet que el Congrés nomena i pot cessar el president del Govern i el cap de l'Executiu pot provocar la dissolució del Congrés i, encara que no vingui gaire al cas, del Senat.
El procediment d'investidura comença amb les converses o consultes entre el Rei i la persona que designi cada un dels grups polítics -expressió que en la pràctica s'ha confós amb les formacions polítiques- que comptin amb algun representant al Congrés dels Diputats. A resultes d'aquests diàlegs, el Rei pot conèixer a quina persona estaria disposat a donar suport cada grup i també, en una circumstància com l'actual, a qui no li atorgarien el seu suport. En termes constitucionals, aquí ens trobem amb una excepció a la regla que els actes del Rei són deguts i no té marge de discrecionalitat -per exemple, no pot negar-se a sancionar i signar una Llei-, ja que en el procediment d'investidura el Cap d'Estat disposa, en teoria, d'un cert marge de maniobra, si bé aquesta «llibertat» desapareix en la pràctica quan hi ha hagut un resultat electoral molt clar i és evident quina persona té el suport per ser investida, fins i tot en primera volta, com ha passat en els supòsits en què una candidatura ha aconseguit la majoria absoluta del Congrés dels Diputats o, almenys, té una majoria folgada i no s'albiren alternatives.
Davant d'un hipotètic afany del Rei a aconseguir el nomenament com a president d'algú que no gaudeix de la confiança del Congrés, aquesta Cambra, per evitar la seva dissolució en el cas que no s'aconsegueixi la investidura en el termini de dos mesos, podria «acceptar» un candidat no desitjat i, immediatament després, cessar-lo a través d'una moció de censura, procediment «extraordinari» en què el Rei no pot fer res.
Aquesta situació d'«investidura fàcil» és la que s'ha vingut presentant des de l'any 1978 però avui ens trobem amb un escenari més complex. Seria convenient que el Rei presentés un candidat sabent que no tindrà ni majoria absoluta en primera votació ni majoria simple en la segona? En la meva opinió, no. El nostre sistema constitucional ha optat, com va recordar el Tribunal Constitucional en la STC 16/1984, de 6 de febrer, per un principi de racionalització de la forma de govern, que, entre altres objectius, intenta impedir les crisis governamentals prolongades. Amb aquesta finalitat preveu l'article 99 de la CE la dissolució automàtica de les Cambres quan s'evidencia la impossibilitat de designar un president del Govern dins el termini de dos mesos (FJ6).
És aquesta necessitat d'evitar governs interins o provisionals que justifica que les propostes del Rei vagin encaminades des del principi a la consecució del nomenament de president, per la qual cosa no té sentit institucional i democràtic escenificar intents d'investidura que se saben destinats al fracàs, per molt que aquest escenari servís per mostrar de manera molt evident la manca de suport parlamentari a un concret candidat, alliberant així, en certa mesura, el cap de l'Estat de la pressió que podria sentir de proposar un candidat que no és el líder del partit que ha guanyat les eleccions. No es tracta de buscar presumptes «solucions naturals», sinó d'aplicar els instruments propis de la forma parlamentària de govern en la qual la presidència de l'Executiu hauria d'indicar la persona que concita el suport majoritari (absolut o simple) del Congrés, derivi dit suport d'una única formació política -com ha passat en general- o de la suma dels vots de diverses formacions, que s'atorguen, tal com preveu la Constitució, a un «programa polític».
Atès que el Rei sap sumar i restar, són aquestes senzilles operacions matemàtiques les que han de guiar la seva proposta de candidat a president del Govern.
