Ens manca temps per fer tot allò que volem fer. Aquesta és una certesa absoluta. Des d'Einstein, sabem que el concepte temps és relatiu. A la infància i l'adolescència sembla una deu inacabable de minuts i hores; un doll etern i inesgotable, per això els joves arrisquen tant i tenen més accidents que els grans, i a mesura que creixem, creiem que el temps pren més i més velocitat i passa damunt nostre amb una manca de pietat absoluta.
Ens manca temps per estar amb la nostra gent, per fer allò que ens agrada i disfrutar de la manera que volem. Estem lligats per feines, convencions, horaris, obligacions i normes. Els convencionalismes ens acoten i ens mutilen. Els nord-americans, uns falsos puritans pragmàtics, van col·locar a la mateixa safata el concepte triomfador -sempre lligat als calés, no a la formació personal o l'autorealització- i el concepte jove. De manera que si no has triomfat i no ets jove, ets un desastre absolut.
Ahir les convencions eren més fortes que avui, això és cert. La pressió per tenir família i fills i viure la vida d'una manera determinada, es perd a mida que la societat es fa més complexa i tolerant. Però sempre hi ha les pressions familiars i de l'entorn que et diuen com has de viure la vida, per ser una persona de profit. Amb el canvi de dècada en l'individu i l'envelliment gradual, tenim les crisis personals. Hi ha la crisi dels quaranta, la crisi dels cinquanta. La crisi de la menopausa. En cada etapa, conscientment o no, fem balanç, reagrupem les tropes de la nostra vida, i contraataquem amb allò que tenim per ser un xic més feliços.
En una societat que valora el poder i els diners d'una forma exagerada, deixem desprotegida la part més íntima: la nostra ànima. Cuidar l'ànima és complex i dur. I personal. Perquè cada persona s'autorealitza d'una manera diferent.
Borges té un relat magistral -de fet, en té tants...-, Los inmortales. A Los inmortales veiem un grup de simis damunt d'unes roques. Els simis prenen el sol, es desparasiten entre ells. Es posen panxa enlaire o es belluguen amb una mandra ancestral. Passa el temps i segueixen allà. Aquest simis estàtics responen a noms com Freud, Hegel, Demòcrit, AristòtilKant. Borges ens diu que els estudiosos més grans de la humanitat, els cervells més privilegiats de la història aspiraven a una eternitat de no fer res sota el sol; a un absolut de repòs, pensament i mandra. Entre el brogit del món, entre tots els dolors i les decepcions que ens abraonen, podem aspirar a un nirvana de pau, felicitat i goig personal. Hi tenim dret, només ens falta construir el camí per trobar-lo.
