Quan ets petit, si et fascina la idea que hi hagi vida en altres planetes, comences a seguir una sèrie de passes. Et tornes un addicte al cinema i la literatura fantàstics perquè hi ha, en tot relat sobre fenòmens sobrenaturals, la recreació d'allò que el teu cap acostuma a imaginar i, de retruc, l'anàlisi del seu impacte sobre el que entens com a realitat. Veus Encuentros en la Tercera Fase i jugues amb el puré de patata; llegeixes Los ladrones de cuerpos de Jack Finney i creus entendre l'antipatia del veí, i escoltes La guerra de los mundos en boca d'Orson Welles i entens el neguit de la imminència. Pares atenció, també, als assajos sobre vells mites de les Bermudes, als misteris de l'Àrea 51 i als breus periodístics sobre estranyes aparicions lumíniques. Tens un ull al pla fixe de la quotidianitat i un altre a la panoràmica del cel, com esperant que et parli. Al llarg dels anys t'ho mires amb interès però distància irònica, i al mateix temps t'agrada pensar que acabarà passant. No en parles molt en públic per evitar aparèixer com un somiatruites, però al mateix temps et recorre un sentiment infantil quan veus una anomalia als núvols. La fascinació per la possibilitat dels extraterrestres és, en el fons, la constatació que et sents com un d'ells.

Aquesta setmana ha tornat a la televisió una de les sèries que millor captura aquesta idea, Expedient X. Els agents Mulder i Scully encarnen com pocs personatges de ficció, en la seva disparitat de criteris, en la seva constant recerca d'una incerta veritat, la nostra tensió entre el creiem i el que veiem, siguin alienígenes, entitats sobrenaturals o déus invisibles. El seu viatge cap a les profunditats d'un enigma global és el nostre propi itinerari cap al coneixement, per escàpol que sigui. Ells, com nosaltres, s'endinsen en els clarobscurs per entendre el que no es veu, per explicar allò que no s'encerta a posar-li nom. Han tornat per sis capítols, però tant de bo en siguin més: avui, més que mai, els necessitem.