Diumenge, la torre de Sant Pau de la Calçada, als afores de Figueres, va tornar a acollir un aplec sardanístic multitudinari. A la trobada, organitzada pel Foment de la Sardana Pep Ventura, la música i els balls, com és costum, van anar de bracet de la degustació de flaones i vi dolç.

La festa de Sant Pau ve de molt lluny. Dalí va consignar la del 1920 als seus diaris de joventut. El pintor evocava l'indret així: «És un lloc molt pintoresc. Una ermita coberta d'heura rodejada d'ufanosos i vellutats xiprers. A un bell costat remorejaven els pins, on els ocells canten. Algun ametller florit ajup llurs branques curulles de flors blanques i rosades. La gent es passeja dolçament i somriu. Un cec toca un desafinat violí a les portes de l'església».

Més endavant, Dalí en va fer un dibuix per a la novel·la L'oncle Vicents (1926), de Josep Puig Pujades. Al llibre, ambientat a la comarca poc abans de la Primera Guerra Mundial, Puig Pujades situa una escena a «la joia natural l'aplec de Sant Pau, que porta inclòs el repunteig de les sardanes d'En Pep Ventura, flairoses de l'ànima empordanesa com aquelles flaones de justa anomenada».

Què són aquestes flaones tan oloroses? Uns dolços d'hivern, de forma montuosa o de mitja lluna, típics de l'Empordà. Originaris del segle XII, aquests pastissets de farina presenten petites variacions geogràfiques: a Figueres, els farcim de crema; a Torroella, de cabell d'àngel.

Aquest cop, cada flaona costava 2,5 euros. Per sort, com que són tan saboroses com contundents, amb només una ja quedes tip com un tinter.