El Barça i el català

28.01.2016 | 09:14
El Barça i el català

Al Regne Unit, amb Cameron de primer ministre, han pres un determini en defensa de la llengua anglesa. Destinen un pressupost per fer que les persones immigrades musulmanes aprenguin l'anglès en un període de dos anys i mig; no es tracta pas d'una simple invitació a posar-se a la feina, no, perquè amb la normativa hi va també una amenaça que si no aconsegueixen aquest títol els podran fer fora del Regne Unit. Cada país té la seva pròpia política lingüística. Punt.

Tothom recordarà que aquí a Catalunya, als anys de plena reivindicació lingüística, es varen viure amb intensitat unes operacions com «català a l'escola» i «en català si us plau» que varen penetrar molt bé socialment, de bon recordar. Ara, però, aquelles campanes ja no se senten; s'escauria de recordar el poema de Jacint Verdaguer dedicat a uns campanars emblemàtics de Catalunya: «Doncs, que has perdut la veu? Alguna hora a ton cant em desvetllava i una veu a la teva entrelligava».

El FC Barcelona oblida sistemàticament que és una entitat catalana, és a dir de parla catalana, i que per tant la llengua d'aquest país hauria de formar part de la seva pròpia expressivitat. Se'ns repeteix i es proclama que «el Barça és més que un club», i a partir d'aquí hauria de distingir-se fent que l'ús quotidià del català fos un element normal en les comunicacions -tan nombroses i escoltades sempre- de totes les persones que formen l'equip humà del club representatiu, com vol ser. La realitat és ben contrària a aquest plantejament: jugadors i tècnics que porten molts anys a Barcelona no parlen el català, ni se'ls veu cap intent de bona voluntat de començar d'adreçar-se en la llengua del país que els ha fet gloriosos.

Ben mirat, la culpa no és pas d'ells, d'aquests jugadors i tècnics, sinó dels directius de la seva empresa, que els té en nòmina, altíssima nòmina en aquest cas. Les nostres àvies deien que qui paga mana: quan el Barça fitxa els seus treballadors també amb llum i taquígrafs hi hauria d'haver una signatura de mútua voluntat per ensenyar/aprendre a parlar el català en públic. La llengua també ha de jugar.

Ara que el país està aqueferat en temes de molta transcendència, cal pensar que la llengua catalana -si encara es poden dir metàfores marineres- la llengua catalana, dèiem, ha de viatjar amb totes les naus i ha d'anar a tots els equipatges. La comunicació que difon el FC Barcelona ha de fer el propòsit de l'exemplaritat, que avui no practica.

Hi ha testimonis d'aquells anys de lluita decidida a favor de la supervivència del català. Obro el llibre Lletres de batalla, de Francesc Ferrer i Gironès: «Els catalans tenim necessitat d'avesar-nos a reclamar els nostres drets, que és avui encara un capteniment massa esporàdic; i ens convé anar-lo generalitzant fins a exigir continuament l'obligació que normativament existeix per part de tothom a no discrimanar-nos. La culpa de la situació de la llengua en bona part la tenim nosaltres. Clavar les culpes als de fora, ja està bé. Si no esgotem tots els mitjans, com volem arribar a que els altres ens respectin?».

El llibre de Francesc Ferrer és de l'any 1989, una proclama que es manté viva, dècades després. És la vida de les notícies que perduren.
Per cert, una última informació i sense moure'ns del món del futbol: un potentat xinès ha comprat el R.C.E. Espanyol i el dia de la presentació ha manifestat que vol aprendre el català.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema