L'advertiment que els arbres no ens deixen veure el bosc és una expressió força habitual per subratllar les visions massa petites de les coses, sense una perspectiva àmplia. Té a veure també, en un cert sentit, amb l'expressió evangèlica sobre la biga i la palla als ulls, d'un i altre. I s'assembla a la famosa conversa entre Marco Polo i Kublai Khan sobre la importància d'un arc; per a un el que era important eren les pedres, una a una, i per a l'altre només l'arc importava. Però és del tot evident que no hi ha bosc sense arbres, ni arc sense pedres.

Si traslladem aquestes expressions a l'àmbit de la ciutat, de les ciutats, podem parlar del conjunt i de les parts; de la globa?litat de la ciutat entesa com la síntesi entre l'espai físic i el contingent social (les pedres i els habitants) o la descomposició peça a peça, carrer a carrer i habitant a habitant.

He pensat aquests dies en Girona. En els canvis sobtats que s'hi han produït, en la substitució a l'alcaldia, en els diferents episodis que han caracteritzat aquesta transició i en la perplexitat que ha provocat tot plegat a la majoria dels gironins, des d'una certa eufòria inicial fins a un escepticisme força estès.

He de dir que m'ho he mirat tot amb una certa distància, en silenci, i des d'una posició discreta.

Però també sé que no s'entendria que em mantingués en el silenci més absolut. Vagi, doncs, per endavant la meva felicitació al nou alcalde i el meu desig que ben aviat tingui la ciutat, i sobretot la ciutat, al cap i n'asseguri una governança eficaç.

En aquest sentit em sembla que ja toca tornar a la casella de sortida i començar de nou, superant les setmanes de parèntesi. Per fer-ho crec que potser caldria capgirar l'expressió dels arbres i el bosc, i decidir que per a una comprensió global de la ciutat cal abans una aproximació a la seva realitat més quotidiana i a tots els seus habitants, entesos com un col·lectiu que exerceix, en l'àmbit de la ciutat, els seus drets i els seus deures.

Així, doncs, primer el dia a dia i després la visió de conjunt. És veritat, esclar, que només si es té un projecte de ciutat, una idea del conjunt, es pot assegurar la governança individualitzada del dia a dia, de la quotidianitat dels habitants de Girona. Però el nou alcalde va deixar molt clar, en la seva primera presa de possessió, quina era la seva missió al capdavant de l'alcaldia: portar la ciutat a l'objectiu del procés sobiranista. Després vaig escoltar que afegia alguna prioritat a aquest objectiu de conjunt: el compliment del pla de mandat i la lluita contra l'atur i a favor del creixement econòmic i la creació de llocs de treball.

Naturalment, les idees són lliures i el senyor alcalde té tota la legitimitat per defensar les seves que, en molts aspectes, altres poden i podem compartir. Però superada ja l'emoció inicial i el vertigen dels primers dies, la meva impressió és que aniria bé una temporada de dedicació als arbres abans d'abordar els aspectes més generals del bosc.

En aquest sentit crec que és important que tothom sàpiga, més enllà de les abstencions tàctiques d'algunes formacions polítiques, en alguns temes inclosa la de l'equip de govern, amb quines majories es pensa abordar la governança de la ciutat i el desplegament dels projectes pendents, començant pels pressupostos que vinguin i les decisions més bàsiques que afecten la vida i la butxaca dels gironins i les gironines.

Només a tall d'exemple penso que els temes relacionats amb l'ocupació passen per la definició de polítiques d'estímul, de plans d'ocupació, de desplegament de totes les potencialitats dels dispositius d'inserció i per afavorir d'una manera radical els processos formatius que enllacin de forma directa la formació i l'ocupació. I crec que calen convenis entre el municipi i aquelles empreses radicades a la ciutat que han demostrat capacitat i valentia per ampliar i invertir en temps de crisi, i fer d'aquesta manera una aposta conjunta per la revitalització del teixit productiu de Girona.

Crec, també, que potser ha arribat l'hora, i té molt a veure amb el punt anterior, de revisar el nostre model turístic, que és un model d'èxit, però també és un model de risc. Ponderar les oportunitats i els riscos ha de permetre evitar morir d'èxit i orientar les polítiques en la direcció de corregir els excessos i les desviacions que no aporten valor afegit i, en canvi, posen en perill la pervivència del model.

Encadenat amb el turisme, però entrant al moll de l'os de la vida ciutadana, ha arribat el moment de posar cara visible a la regidoria de cultura i situar al capdavant del projecte cultural de Girona persones amb el dinamisme i la visió que cal per apostar obertament per polítiques directament relacionades amb les expectatives i els serveis als ciutadans. I que es pugui combinar l'atenció en el detall, barri a barri, i l'ambició de conjunt en els grans equipaments, que han de ser pensats més com una manera de subratllar els valors del model de ciutat que per al lluïment esporàdic de la marca. Cultura i turisme han de mirar cap endins i cap enfora, i han de quadrar la difícil equació de la convivència entre habitants i visitants.

Naturalment, aquesta és una ciutat que espera decisions urgents al voltant de l'entrada de la ciutat per la carretera de Barcelona, i operacions que recusin i regenerin la trama urbana en tots els punts on segueix descosida o estripada; a la carretera de Barcelona mateix, on un focus de degradació social i urbana desmereix del conjunt, al barri vell, als Maristes, i amb l'acabament de la incompleta plaça del Pallol, amb incentius a la rehabilitació urbana i plans especials específics en la línia del PERI del barri vell al Pont Major i Pedret, per a dur-hi a terme operacions similars a les de les cases de l'Onyar, o culminant d'una vegada per totes la recuperació del Parc Central com el camí imprescindible per retornar, al barri de Sant Narcís i a la plaça d'Europa, la centralitat perduda.

En definitiva per arribar al bosc crec que ens cal, ara, un temps de tocar de peus a terra i en comptes d'alimentar projectes de difícil realització, i plantejats per anar fent bullir l'olla, practicar polítiques tangibles per tal que tots els arbres que configuren el bosc creixin drets i bé, i ufanosos amb igualtat i sense clapes escanyolides.