Els que veuen el món musulmà com literalment posseït per un frenesí autodestructiu i sectari (ambdues coses afavorides per subvencions sospitoses i males passades imperials), els que tendeixen a veure les coses així, haurien de ser més humils: Europa es va passar diversos segles estripant-se en guerres de religió i la seva forma, no menys incivil, però laica, el nacionalisme, i la seva "transferència de sacralitat". Guerres no més sensates que les bombes recíproques entre xiïtes, sunnites i família tota. Ho evoca, amb el doble sotrac de la bellesa i l'horror, Robert Louis Stevenson en els seus viatges per les goles del Tarn, les terres de l'Aude i altres llocs del Llenguadoc. I en aquestes que monsenyor Cañizares em dóna un ensurt: "La llibertat la porten els màrtirs, no els revolucionaris". Pot ser, eminència, però, per favor que no tinguin pressa, hi ha altres formes de fer front a la crisi de sants (savis i guerrers). Ha costat molt que aquí, a Sicília, que és on el vaig llegir, puguin celebrar Sant Sebastià i, una mica més tard, Santa Àgata i, entremig, els Carnestoltes, amb pau, banderoles i passos barrocs com els de Sevilla, una festa molt cristiana, sens dubte, però també una mica indostànica. Per cert, al Pakistan van ser elevades al cel d'Al·là 3.600 ànimes l'últim any, que no va ser dolent en crims de secta; en els anteriors, la cosa va ser pitjor. El nostre estimat arquebisbe no hauria de semblar el califa Abu Bakr al-Bagdadi. Amb menys màrtirs, també hauríem passat. Confesso que vaig tenir a les mans el llibre Avarizia (encara per traduir que jo sàpiga) d'Emiliano Fittipaldi, dedicat a les finances vaticanes, però jo ja havia seguit el culebrón del Banc Ambrossià i el banquer Roberto Calvi, suïcidat sota el pont de Blackfriars. Diu l'autor que és per ajudar el papa Francesc, però la proclamació té cert tuf hipòcrita. El catolicisme, almenys, segueix sent cosmopolita, que era l'acusació que pesava sobre els soviètics sospitosos de poc patriotisme, una altra fàbrica de màrtirs aquella.
