El cicle

31.01.2016 | 09:16
El cicle

La investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat visualitza la successió dels cicles humans. També en la política. Llevat del cas singular, de 23 anys al capdavant de la institució, de Jordi Pujol, els presidents posteriors han governat durant períodes més breus. Des de la recuperació de l'autogovern, amb el retorn del president Tarradellas, la vida política catalana ha demostrat un dinamisme, una energia transformadora i una vitalitat democràtica que cal valorar i celebrar. Ben lluny de la resignació o de la rutina, els nostres dirigents han apostat tenaçment per eixamplar i reforçar l'autogovern i han revisat críticament els models anteriors. Des que va sorgir, al darrer terç del segle XIX, el catalanisme ha viscut períodes expansius i d'altres de resistència, però no ha perdut mai la capacitat de representació d'una part molt substancial de la població i de participació en els corrents de la contemporaneïtat. No hauria pogut ser així si hagués quedat fossilitzat, com un exercici merament nostàlgic atrapat en el passat. El president Puigdemont encapçala un Govern de personalitats qualificades i amb una trajectòria acreditada que es caracteritza per la seva joventut, una condició que en reforça la possibilitat de connexió amb les generacions emergents i que el vincula amb horitzons ambiciosos.

A la seva presa de possessió Puigdemont va citar Gaziel ("Sóc fal·lible, però insubornable") per afirmar la fermesa de les seves conviccions i dels seus valors ètics, i va recórrer al poeta turc Nâzõm Hikmet ("El més bell dels mars és el que encara no hem navegat"), per expressar el compromís amb el futur i l'emoció que ha d'inspirar els grans reptes humans. Se'm va fer inevitable recordar el poema XXIV de La pell de brau de Salvador Espriu, que s'inicia així: "Si et criden a guiar/ un breu moment/ del mil·lenari pas/de les generacions, /aparta l'or, /la son i el nom", i que es clou amb aquests versos tan savis i justos: "ets tan sols/ el més humil/ dels servidors./ El desvalgut/i el qui sofreix/ per sempre són/els teus únics senyors./Excepte Déu,/que t'ha posat/dessota els peus/de tots". S'hi reflecteixen la responsabilitat, la humilitat i la implicació en la successió de les generacions que cal associar als càrrecs públics.

Al llarg de la vida, és saludable no perdre mai la consciència de cicle, del goig d'aportar i de la importància de no fer nosa, de no esdevenir un tap. Som una baula més d'una cadena que mai no és completa. Saber posar per davant dels anhels personals les aspiracions col·lectives és un signe de maduresa. En tots els àmbits, la lucidesa ens exigeix posar distància respecte de les nostres il·lusions, fer l'exercici d'empatia, de posar-nos en el lloc dels altres, dels qui ens han precedit i dels qui, darrere nostre, han d'acceptar el repte de prosseguir el camí, de reorientar-lo i deixar-hi la seva empremta. Cal assumir amb coratge cada present, dotar-lo de sentit, eixamplar el llegat rebut i transmetre'l sense recança als qui l'han de dur més enllà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema