N'hi ha prou amb uns dies a Israel per perdre tota esperança, com deien els que entraven a l'infern del Dant. Els amics israelians i palestins amb què m'he trobat coincideixen que la situació no és bona i no porta camí de millorar. Al contrari.

És frustrant que hagin passat 25 anys des de la conferència de pau de Madrid i que després s'hagin perdut oportunitats tan bones com el procés d'Oslo o les ?reunions de Camp David, Taba, Annapolis i altres. Avui no hi ha procés de pau entre palestins i israelians ni se l'espera. Els palestins estan dividits i desfoguen les seves frustracions a força de ganivetades que no solucionen res, però espanten els turistes, els israelians segueixen construint assentaments i protegint-se amb murs, els americans han sortit esquilats dels intents inicials d'Obama per forçar una solució i entren en un any electoral, i els europeus no estem per res.

Des de lluny sembla que Israel té la paella pel mànec, però vist de prop no és tan segur que sigui així ja que, encara que tingui més armes, també té seriosos problemes en enemics com Hezbollah o Iran, que acaba de veure com se li aixequen algunes sancions internacionals que el mantenien aïllat i sense diners. O la inestabilitat a Síria i l'Iraq, on les últimes derrotes militars de l'Estat Islàmic poden traduir-se en atacs terroristes que elevin la moral de les seves tropes i atreguin reclutes a les seves files. No és un entorn tranquil·litzant i en ell s'escuda la immobilitat del govern de Netanyahu, que sens dubte coneix la sàvia màxima ignasiana de no fer mudança en temps de crisi.

En el front intern, Israel també té ?enemics importants, començant pels palestins incorporats amb l'ocupació de Cisjordània i Gaza després de la guerra de 1967. Ja són vuit milions, gairebé igual que la població jueva, encara que la seva taxa de natalitat baixi mentre augmenta vertiginosament la dels jueus ultraortodoxos. Espanta veure carreteres envoltades de murs i de filats que uneixen nuclis israelians mentre separen terres palestines, els camins les creuen per sota; indigna veure com proliferen murs de quinze metres d'altura que parteixen per la meitat barris i carrers palestins i separen famílies, els nens de les seves escoles i els malalts dels seus hospitals. Israel és avui un país ple de fronteres internes i check-points, per exemple, per viatjar de Tel Aviv a Jerusalem o per passar del barri àrab al barri jueu d'aquesta última ciutat. Un país on els palestins dels territoris ocupats són autoritzats a treballar a Israel però no a pernoctar (tenen passis de 6 a 18 hores) i on els que tenen DNI de Jerusalem o ciutadania israeliana són fustigats en els seus negocis, en els seus habitatges i en les seves vides ja que no tenen els mateixos drets que els israelians i són ciutadans de segona classe. Només cal visitar els barris àrabs de Jerusalem i comprovar els serveis socials que tenen (col·legis, hospitals, etc.) i comparar-los amb els barris jueus. Un mapa de Cisjordània és avui com un arxipèlag d'illes palestines separades per terres, carreteres i assentaments israelians, uns i altres envoltats de murs i reixes electrificades. Allà tots estan engabiats, encara que uns més que altres. Contemplar-ho convenç de la impossibilitat d'un Estat Palestí ja que la seva terra se la van progressivament apropiant els colons israelians que ja són gairebé 500.000 i segueixen creixent.

A més, és impossible negociar amb palestins dividits entre Fatah corrupte i desprestigiat, dirigit per un president de 81 anys i sense cartes a la mà, i Hamas, amo de Gaza i que comet l'error de llançar coets i mantenir un nivell de violència fàcil de contenir per Israel, però que justifica les polítiques més nacionalistes de la dreta que governa el país. També els jueus estan dividits entre la costa mediterrània, liberal i hedonista, i Jerusalem, on proliferen les sectes més ortodoxes, ja que la duresa del desert de Judea sembla cridar el més enllà. Tots els meus interlocutors jueus em van parlar amb preocupació d'aquest creixent distanciament, fins al punt de referir-se a la "República de Tel Aviv" com un país diferent i de dubtosa religiositat. I és veritat, són dos mons oposats i per comprovar-ho només cal passejar per les platges de Tel Aviv i fer-ho després pel barri de Mea Shearim, a Jerusalem, poblat per ultraortodoxos amb tirabuixons, vestits de negre a l'última moda de Lituània 1860, i amb dones igualment de negre, amb perruca i envoltades sempre de nens. No fan el servei militar i alguns creuen que l'Estat d'Israel no hauria d'existir abans de l'arribada del messies. Gestionar aquesta doble ànima d'Israel no ha de ser gens fàcil.

Per això, quan les coses es veuen de més a prop es comprèn millor la vulnerabilitat que senten molts israelians, el govern se sustenta en una majoria d'un sol escó al parlament i viuen envoltats d'hostilitat. Els palestins només parlen de resistir com sigui enganxats a la terra que els queda i Israel no sembla saber què fer amb ells. Són una bomba amb la metxa fumejant. El 2017 es commemora l'aniversari de la Guerra dels Sis Dies i això portarà al primer pla mediàtic una ocupació que complirà cinquanta anys de patiment per a tots. Tenen, tenim, problema per a estona i les perspectives no són bones.