Passejant per la carretera (i II)

"Els passejants i també els vehicles podien haver d'interrompre el seu caminar o el seu circular. Podia ser que el tren de Sant Feliu hagués de creuar la carretera"

31.01.2016 | 09:16
Passejant per la carretera (i II)

Una passejada força més llarga que les que comentàvem la setmana passada era la d'arribar fins el Congost. Allí hi havia un hostal on els addictes a la gastronomia gaudien assaborint l'ànec amb samfaina que era l'especialitat de la casa. Però no tots els que anaven al Congost es deixaven caure en el restaurant, que tot i no ser de luxe, no estava pas a l'abast de totes les economies familiars. Uns es portaven el berenar i altres es reservaven la gana per l'hora de sopar, àpat que farien a casa com tots els dies. Els que anaven al Congost caminant des de Girona no ho feien pas per la carretera, sinó per camins de drecera que emprenien des de la Vall de Sant Daniel. Des del darrere del monestir pujaven pel camí que portava a les escoles i a l'Ajuntament i seguien per la vessant de Montjuïc, per arribar a Campdurà i des d'allí baixaven i, creuant la carretera, arribaven al Congost. Però una manera més còmoda i més descansada era combinar la caminada amb la utilització d'un vehicle. De cotxe particular eren molt escassos els gironins que en tenien. I de tartanes particulars, a la ciutat se'n coneixien dues. Però es disposava del tren, de les tartanes del Pont i més modernament de l'autobús. Amb un d'aquests tres mitjans de transport s'anava fins el Pont Major i a partir d'allí sí que es caminava, tot passejant per la carretera fins arribar al Congost.

D'aquells tres mitjans de locomoció el més antic era la tartana. El servei de tartanes que cobrien el trajecte de Girona al Pont Major tenia el seu punt de partida a la plaça de Sant Feliu, davant la porta principal del temple, i a frec del que restava de l'antic Baluard de Sant Narcís, convertit en jardí de la primera casa del carrer de la Barca, des de la que s'hi accedia per una de les obertures del primer pis. El tren tenia l'estació immediatament abans de l'inici del carrer de Pedret, ben a prop de la riba del Ter. I els autobusos que feien aquest servei sortien de davant de l'edifici de Correus. L'autobús era el sistema més còmode i més ràpid, però també era el més car. El tren resultava una mica més econòmic i la tartana encara ho era més. La diferència podia ser d'uns cèntims. Cèntims de pesseta, no pas d'euro. Ara aquella quantitat seria una misèria, però aleshores aquestes diferències d'uns pocs cèntims es miraven molt. Era fent aquests comptes mil·limètrics que moltes famílies podien arribar a fi de mes.

La carretera de Barcelona sempre s'ha considerat la via de comunicació més important de la ciutat, juntament amb el tren. La mateixa consideració diferencial entre aquesta carretera principal o general i les secundàries venia a ser com la que hi havia entre el tren gros, el que ens permetia anar a Barcelona o a França, i els trens petits que anaven a Sant Feliu, a Olot o a Palamós. Però, tot i la seva importància, aquella carretera tenia un volum de trànsit tan moderat que també servia de passeig. Quan passava un cotxe, els passejants paraven, s'arraconaven al voral i contemplaven amb atenció el pas del vehicle. Uns es fixaven en la marca, altres en el luxe de la carrosseria, altres, molt pocs, somiaven en quan en podrien tenir un de propi. En el lloc on ara la carretera, o millor dit carrer, es creua amb el d'Emili Grahit, els passejants i també els vehicles podien haver d'interrompre el seu caminar o el seu circular. Podia ser que el tren de Sant Feliu hagués de creuar la carretera. Uns moments abans i fins que havia passat tot el comboi, posaven la cadena per barrar el pas i evitar un accident. Cadena que més modernament va ser substituïda per una barrera, com les que ja hi havia a la Ronda Ferran Puig, i al carrer de Santa Eugènia.

El carrer del Carme antigament ja es considerava carretera des del seu inici, recordant el temps en què es sortia de la ciutat pel portal del Carme, portal que els de la generació anterior a la meva, encara havien pogut veure, i transitar-hi. Tot el carrer estava flanquejat a banda i banda, per alts i robustos plàtans que a l'estiu dispensaven una generosa ombra que s'agraïa molt. Alhora que carrer era també carretera, que unia la ciutat amb Sant Feliu de Guíxols, població marinera que en l'Edat Mitjana havia estat declarada Carrer de Girona. Hi circulaven els autocars de "La Cassanenca" que tenien el seu punt de sortida en l'hostal de Can Ventura, a la plaça d'en Vern. També hi passaven totes les comitives fúnebres que es dirigien al cementiri. Per la vorera de l'esquerra que era suficientment ampla s'hi passejava tranquil·lament. La gent de més edat o amb menys ganes de caminar, arribaven fins a Vista Alegre. Els que caminaven més no paraven fins al cementiri i els que volien fer una petita excursió arribaven fins la Creueta i completaven la caminada tornant per la via del tren de Sant Feliu. Un circuit semblant, però més moderat era passar la palanca de la Font del Rei, des del carrer del Carme, i després de fer una petita pausa i beure un got d'aquella deliciosa aigua, emprendre el retorn per la via del trenet. En aquells temps que hi havia poques distraccions hi havia persones que dedicaven la tarda dels dies festius a fer una visita al cementiri. Era el cas principalment dels que havien perdut recentment un familiar. Se'ls veia rigorosament endolats, carrer del Carme amunt. Però també hi havia qui sense estar de dol recent consideraven el cementiri com un lloc per passar-hi una estona. Desfilaven per tots els departaments, llegint les inscripcions de les làpides funeràries, i recordant persones que havien tractat o només conegut de vista o de nom. Eren temps que a Girona tothom es coneixia. I fer un repàs llegint aquelles làpides era com llegir una pàgina de la història local.

L'eminent músic i musicòleg gironí Francesc Civil m'explicava que, quan era jove, uns dies a la setmana anava a Cassà de la Selva a donar unes classes. Utilitzava l'autobús de servei públic. Però a la tornada si havia d'esperar massa feia el trajecte tot passejant per la carretera. I afegia textualment: "Ara no ho faria pas". Ja ho suposava, ja que quan m'explicava això tenia noranta anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema