La casualitat va voler fer coincidir el meu article sobre la revolució en la creació de treball amb una entrevista en un diari a la consellera de benestar i treball Dolors Bassa. Enfront de la meva insistència que el que realment cal és crear treball, la consellera pensa que l'atur és un tema d'emergència social i conseqüentment la primera mesura en la qual estan treballant és en la Renda Mínima d'Inserció. Aquella entrevista va exemplificar la visió de la qual em queixava al meu article: no considerar prioritària la creació de treball per davant de tot.

Aquesta setmana també hem vist una previsió que diu que la tecnologia anul·larà en els propers anys 7 milions de llocs de treball al món i només en crearà 2. Si heu estat atents al que passa a França haureu vist la batalla entre els taxistes i la nova forma de transport Uber... En definitiva, el conflicte entre el món que ve i el que se'n va és arreu i cada vegada més intens, la qual cosa vol dir que ja no es poden veure ni fer les coses com es feien fins ara, que cal una adaptació mental als nous problemes per resoldre'ls. Darwin va demostrar que qui sobreviu no és precisament el més intel·ligent ni el més fort, sinó qui millor s'adapta. Per tant és hora de trencar conceptes i tabús en una societat a la que li costa canviar coses, i en el món de la creació de treball això és bàsic.

Des que Espanya té democràcia, el nivell d'atur mai ha estat baix. Només el 1976 va estar al 4,7%, però ràpidament va pujar fins al 12,4% el 1980 per assolir un màxim del 21,5% el 1985, baixar novament fins el 16,1% el 1990, recuperar un valor de 23,9% el 1994, tornar a baixar fins el 8,3% el 2006 (en plena bombolla immobiliària) i assolir un màxim del 25,8% el 2012. El passat any 2015 l'atur ha arribat a la xifra del 20,9%. Dels 40 anys de democràcia, 15 han tingut un nivell d'atur superior a 20% i només 7 anys l'han tingut inferior al 10%. Per sota del 5%, nivell objectiu, només el primer any, i encara cal suposar que l'estadística no era gaire fiable aquell any 1976.

A Espanya li costa crear treball, no en sap. Si ens fixem en els sectors que n'han creat aquest darrer any veurem que el primer són els bars i els restaurants, amb 98.500 llocs, seguit del sector de l'ensenyament amb 61.300 llocs, la sanitat amb 58.600 llocs (ambdós després d'una forta oferta pública en any electoral), agricultura i pesca amb 50.800 llocs, hotels amb 43.400 llocs, informàtica amb 31.300 llocs, comerç al major amb 22.500 llocs... i tots els altres inferiors a 15.000 llocs. La creació de treball avui només prové fonamentalment del turisme i del poc que realitza el sector públic.

És competitiva la indústria en el mercat global? Sembla que sí, per exemple la comparació del cost mig d'hora de treball l'hauria de fer competitiva amb 21,3 €/h (dels que 5,5 €/h són cotitzacions) front el d'Anglaterra amb 22,3 €/h (3,7 €/h cotitzacions), Itàlia 28,3 €/h (8 €/h cotitzacions), Alemanya 31,4 €/h (7 €/h cotitzacions) o França amb 34,6 €/h (11,4 €/h cotitzacions). El mateix podríem dir del salari mínim, llavors, per què no es crea més indústria, per què les multinacionals no venen en tromba a invertir a aquí i continuen a França? Segurament perquè en la indústria aquests salaris no són aquests, car això és una mitjana i es veu dominada pel pes del sector de l'hostaleria amb els salaris més baixos.

El panorama es preveu difícil, amb la competència directa dels robots i de l'automatització caldrà més que mai obrir totes les possibilitats a la creació de treball. Per exemple, els taxistes, en lloc de tancar-se en banda a les noves formes de transportar clients, haurien d'agafar el component innovador d'Uber i proposar al client si vol que el trajecte el comparteixi amb un altre a preu inferior... perquè han de saber que en el futur els taxis aniran sense taxista. Obrir al màxim la competència és bàsic per actuar de forma ràpida la transformació cap a la nova economia.

Un aspecte important és la formació, però no ens fem il·lusions: no podem pas transformar persones sense cap qualificació en enginyers capaços de desenvolupar programes. La formació no és cap solució miracle i en tot cas pren molt temps per donar beneficis. Mai hi ha hagut un nivell d'educació en una generació tan elevat com ara i en canvi el nivell d'atur és el més alt. És bàsic que les formacions corresponguin a necessitats de la societat, banalitat que no és de lluny pas acceptada per tothom. En fi, cal fer-se la pregunta si les enormes quantitats de diners en formació contínua no farien més servei abaixant el cost de treball de les persones que en fan ús i deixar a les empreses formar els treballadors segons les seves necessitats.

Si per un costat cal trencar barreres de competència, per altre també cal trencar les de dualitat en el treball, entre els que treballen i els que no. El salari mínim, si s'apuja gaire, serà un impediment per a qui no treballa, i els convenis col·lectius han beneficiat treballadors de grans empreses tot perjudicant les pimes. Tot això ara està en discussió, amb forces que volen anul·lar la reforma laboral sense pensar que el remei pot ser pitjor, que pot frenar un camí incipient de transformació de l'economia que, per cert, creix en consum intern, però no tant en la indústria, que és on ho hauríem de fer. Queda tant camí per fer que em fa por que els arbres no ens deixin veure el bosc.