Cartes

PAQUITA LIDON ROMERO. GIRONA.

Dissabte, dia 30 de gener, hem tingut l´ocasió de fer la visita al fort de Montjuïc de Girona. Reconec que desconeixia l´existència d´aquest indret, potser pel fet que és a una zona que no he visitat gaire. He de dir que la visita ha estat una lliçó d´història, i diria que d´enginyeria de guerra de l´antiguitat, molt entenedora i divertida.

Després hem tingut l´ocasió de conèixer una mica la vida en un campament, la indumentària dels soldats del Regiment de Sant Narcís i dels Miquelets, les armes que utilitzaven, les tècniques de guerra, etc. Però també he pogut saber que els qui ho tiren endavant són un grup de persones voluntàries que sacrifiquen part del seu temps lliure i dels seus diners a difondre la història de la nostra ciutat, sense cap tipus d´ajuda ni subvenció pública.

Ara que hem estrenat nou alcalde potser fóra bo reconèixer una mica la tasca d´aquesta gent i ajudar-los logísticament i fins i tot amb alguna de les subvencions que l´Ajuntament de la nostra ciutat dóna a entitats i organitzacions, a fi que s´organitzessin visites ­guiades i teatralitzades a aquest fantàstic indret, perquè així esdevinguessin un nou reclam turístic de la nostra ciutat. No ens limitem a fer dues recreacions a l´any (sense ajudes els organitzadors no es poden permetre fer-ne més). No oblidem que hi ha molta gent aficionada a la història i d´això Girona en té, i molta.

Bis!

Roser Frigola i Macia. Girona.

Bis! Bis! I aplaudiments emotius, sincers, intensos, duradors dels oients que omplien a vessar l´Auditori Viader. La majoria eren entesos, diria que molt entesos. Tots eren amics. Tots volíem ser amics. Tots volem ser amics de la qualitat d´aquests intèrprets que ens han aplegat en un concert que desitgem que es torni a produir.

En sortir, després dels dos generosos, espectaculars i inesperats bisos d´un fragment de Pier Gint, al meu entendre molt curiosament combinats els quatre instruments (piano, violí, violoncel i flauta) és el moment de no deixar adormir l´emoció i intentar descriure el Concert l´Amistat.

Gennady Dzubenko ha volgut celebrar 10 anys gironins, 10 anys de Conservatori Albèniz, 10 anys d´amistats, guanyats amb l´encant de la personalitat, la força de la interpretació, el mestratge vocacional... Una vegada més les mans d´aquest pianista s´han mostrat imponents, peculiars i ha estat una joia poder veure els seus moviments contundents o retinguts, suaus o ferms que fan tan evident la sensibilitat interpretativa d´aquest pianista. També l´expressió del rostre dialogant amb la partitura traspua aquesta sensibilitat. Un gran plaer contemplar-lo mentre se l´escolta en la primera peça de piano solo: de Listz. Després Dzubenko (piano) i Fiordaliso (violí) s´han divertit, i es notava; quasi hauria ballat amb les tres peces de Paganini, Kreisler i Falla. Com també s´ho passaven bé i ens ho trametien Ragot (violoncel) i el mateix Dzubenko amb peces de Glazunov i Saint-Saens.

Els havíem escoltat en altres ocasions i esperàvem tornar-hi. La penúltima peça ha estat una sorpresa: Jordi Palau, tocant la flauta, semblava ballar d´emoció ell mateix: Fantaisie brillante sur Carmen (Borne) que Dzubenko també va acompanyar. Un divertiment musical de categoria! Amb Haydn (última peça programada) ja es preveia més solemnitat. Tots quatre intèrprets junts han demostrat el virtuosisme que els entesos els reconeixen.

Els amics han estat agraïts, els habituals de l´Auditori Viader hem sortit cofois i crec que cal donar les gràcies a tots els que han propiciat que la qualitat del concert omplís l´espai d´aplaudiments eixordadors. Amb el Concert l´Amistat hem rebut un gran regal i amb el doble bis un doble premi. Per molts anys Gennady Dzubenko!

Els francòfons i Catalunya

Josep M. Loste i Romero. PORTBOU.

L´Estat francès ja sabem que és molt centralista. Ho és des dels Borbons, i amb la Revolució encara es va incrementar més aquesta centralització, cartesiana, amb les teories jacobines; però també s´ha de dir que l´Estat francès del segle XXI, per damunt de tot, té interessos (polítics i econòmics) que els defensa, amb ungles i dents, arreu del món. En aquest sentit, una possible Catalunya independent potser al principi no faria gaire gràcia, però també podria significar una oportunitat per a les empreses i l´Estat francès per fer negocis amb Catalunya, en un probable escenari de boicot agressiu de l´Estat espanyol contra els productes catalans.

Per altra banda, cal tenir molt present que el primer client turístic per a Catalunya és el francòfon (més enllà de l´Estat francès); és a dir, que cal tenir molt en compte que el ciutadà de parla francesa és el millor turista de què disposa Catalunya; en conseqüència crec que s´ha de saber mantenir, promocionar i millorar. Per tot això considero que, en una futura Catalunya independent, caldria considerar que Catalunya es pogués integrar, en el tercer nivell, en l´associació per a la francofonia.