Hotel Palace

Dues hores de confusió a l'indret on he aconseguit més informacions en els anys de periodisme a Madrid

01.02.2016 | 12:35

Dimecres va ser un dia diferent a Madrid. En primer lloc perquè després d´un llarg període de sequera va ploure tota la tarda i va netejar una mica l´ambient absolutament tòxic de la capital de l´Estat, almenys des del punt de vista de la contaminació. Dos dies abans havia sortit de Madrid en cotxe per la carretera de la Corunya. En fer el viatge de tornada es veia una mena de barret o de bolet sobre la ciutat amb tota la porqueria que respirem. M´agradaria tenir més coneixements en la qüestió del canvi climàtic. No tinc dubtes respecte del mal fet al nostre planeta i a la nostra salut però m´agradaria també pensar que els avenços tecnològics poden alleugerir els problemes. La tarda, finalment, era especial perquè dues hores penjades entre una reunió i un acte i la impossibilitat de travessar Madrid pel col·lapse de trànsit provocat per la pluja em varen portar a instal·lar-me al bar de l´hotel Palace, davant mateix del Congrés dels Diputats, l´indret (el bar) on durant els meus anys d´exercici del periodisme polític com a corresponsal, a la dècada dels vuitanta, em va oferir més contactes, informació, xafarderies i que em va ensenyar què és això que en diuen Madrid.

El bar del Palace té dues possibilitats. La primera és el bar anglès, pràcticament un museu, amb uns sofàs de bona pell comodíssims i les parets forrades de caoba. Jo crec que el Palace d´ençà que el va comprar fa un parell de dècades un grup hoteler americà ha anat perdent tant en gastronomia com en certa gràcia perquè el bar el tenen forrat de fotografies amb personatges que han estat a l´hotel. Molta exhibició turística. Preferiria que em diguessin discretament on seien Pla, Augusto Assia o Julio Camba per escriure les seves cròniques. Durant quinze anys l´hotel fou propietat d´Enric Masó, antic alcalde de Barcelona a finals del franquisme. Un vespre, al principi de la meva etapa a Madrid, estava al bar amb Miquel Roca Junyent, llavors cap de la minoria catalana al congrés dels diputats i que dormia a l´hotel a les seves estades madrilenyes. Va entrar Enric Masó i va seure amb nosaltres. Roca es va retirar aviat i jo em vaig fumar un havà mentre bevia un whisky de malta amb el propietari de l´hotel. Vàrem xerrar de la situació política en termes que trenta anys després no recordo però sí que vàrem parlar molt de l´Empordà i de Cadaqués, atès que la seva dona era Rahola Rahola, és a dir de primer i segon cognom. També que el seu sogre, Gaietà Rahola, era un expert sobre la història marítima de la població i que alguns joves de Cadaqués al segle XIX anaven i tornaven en vaixell de Cuba abans que la seva visita en tartana a Barcelona. També em va explicar que quan el 23-F els periodistes i les forces de seguretat s´instal·laren al Palace per seguir l´ocupació feta per Tejero del Congrés, on mantenia segrestats als parlamentaris. Les corredisses foren tantes que hagueren de posar catifes noves al bar perquè les destrossaren.

El fet és que llavors el Palace era com un sinònim del lloc on es coïa la vida política i social madrilenya. Aquí entra lògicament i com no podia ser d´una altra manera, la figura d´en Lluís Falgàs, company de les meves aventures periodístiques a Madrid. Essent i venint de Girona, un dels punts més ­llu­nyans de la capital de tota la Península, vàrem decidir que dins de les nostres limitades possibilitats havíem de fer una estada a l´engròs. Per tant al final de la tarda ens instal·làvem al segon vessant que té el bar de l´hotel Palace, a la rotonda, sota la magnífica cúpula. Cercàvem un bon seient, una mica lateral per veure entrar i sortir i travessar el saló. La nostra bonhomia ens va beneficiar i els cambrers, a més veient a qui coneixíem i anàvem saludant, ens tractàvem de meravella. Quan hi havia un còctel a un dels salons propers ens duien com a cortesia una safata d´unes meravelloses croquetes que feien per a aquests esdeveniments. Només recordo unes croquetes iguals, les que feien als vermuts dels casaments al desaparegut Fornells Park (un antic cuiner les continua fent a Can Xiquet de Campllong).

No dic que tota la informació la traguéssim del bar del Palace però sí que allà es van coure les coneixences i relacions que et permetia, quan tornàvem a Girona cada parell de setmanes, a contestar amb certa quantitat de xafarderies i anècdotes la pregunta que als dinars ens feien els amics i la família: què es cou a Madrid. En veies de tots colors, fins i tot algun conegut industrial català que entrava al bar amb l´amiga. La temptació del descompte que feia el senyor Masó als catalans era superior al risc que el veiés mig Barcelona. I així, arribem al dijous passat quan vaig repetir anys després l´escena, assegut jo al mig del bar del Palace. A l´esquerra tenia una taula d´exministres socialistes amb, per dir-ho respectuosament, molta set. A la dreta uns veterans diputats del PP. Vaig posar l´orella i vaig preguntar atès que en coneixia alguns com acabaria el tema de la investidura. El mite del Palace s´enfonsava. La confusió respecte al que passarà les pròximes setmanes era absoluta. Per primera vegada sortia del bar de l´hotel amb més dubtes que quan vaig entrar. I aixó que només em vaig prendre un gintònic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema