El discurs i l'actitud típica d'un jugador de futbol és molt simple, amb respostes com: "Sí, hem d'anar partit a partit" "El més important és la victòria de l'equip i no el meu gol" i tot aquest repertori que ja tenen preparat abans de parlar. Davant d'aquest discurs, els aficionats ens queixem perqupè no entenem aquesta actitud tan "políticament correcta". Però quan de cop i volta surt algú que diu exactament el que pensem tots, o si més no diu el que ell pensa, ens tornem a indignar.
En els últims mesos estem veient un petit grup de futbolistes que deixen de banda el discurs establert i parlen amb passió i amb impulsivitat. Ja era hora! Gerard Piqué és el clar exemple i per fer-ho li cauen per tots els costats. Doncs a mi m'agrada. M'agrada veure un futbolista de primer nivell mullar-se en alguns temes polítics sense por. M'agrada veure un futbolista que es riu amb classe d'una afició que insulta contínuament, sobrepassant el límit, a ell, als seus fills i a la seva xicota. M'agrada que un futbolista no només plori en guanyar un títol, o a la roda de premsa de comiat, sinó que també ho faci per dedicar un premi als seus pares. Com ho faríem tots. Amb tota la naturalitat del món.
M'agrada veure en Dani Alves penjar vídeos a l'Instagram cantant -no del tot bé però cada dia afinant més- cançons d'amor a la seva nòvia. O escrivint un missatge a les xarxes socials cagant-se amb tots els mitjans que fan d'una notícia sensacionalista i falsa, portada. I fins i tot m'agrada veure en Cristiano Ronaldo dient que li tenen enveja perquè és guapo, ric i bon jugador, que probablement per a molts és veritat. Però ho diu perquè ho pensa i això en un futbolista -i més del Reial Madrid- és brillant.
En el fons i no tant en el fons, el futbol és passió i impulsivitat i el que fa més important que els futbolistes siguin naturals i no semblin màquines és que el futbol -per sort o mala sort- és un referent per a molta gent. Tots després de veure un partit, quan fem la nostra roda de premsa personal ?davant dels amics amb una cervesa a la mà, actuem com actuen alguns ?futbolistes, com en Piqué, l'Alves o en Cristiano Ronaldo -aquesta meravellosa minoria-.
Indignem-nos pels insults no admissibles en alguns camps de futbol, indignem-nos per les agressions sense pilota, indignem-nos perquè en Kevin Roldan no vol tornar a Madrid per ajudar el Barça... Però no ens indignem perquè els futbolistes actuïn com persones normals i corrents, no ens indignem quan algú fa algun comentari poc políticament correcte. Reflexionem. Mentrestant continuaré pensant com aconseguir que l'Espanyol ompli el seu estadi. Potser amb un concert de la Shakira ho aconseguim. Segur.
