És evident que si Mariano Rajoy ha declinat l'oferta del rei Felip, arribi l'hora de Pedro Sánchez. No ho tindrà fàcil, però és la seva primera i darrera oportunitat d'arribar a La Moncloa. I ja se sap, això no pot ser més llaminer.
Però al PSOE hi ha mala maror. L'editorial del diari El País del propassat diumenge era un autèntic missil a la línia de flotació del candidat socialista. Fins i tot se l'acusava de posar en perill la unitat del partit. Mentrestant, li recordava al secretari general que el PSOE no és la CUP i que per tant no cal consultar les bases a l'hora de prendre decisions com si es tractés d'una formació assembleària.
Els atacs dirigits a Sánchez s'amanien amb dures afirmacions contra Podem, tot titllant-los de leninistes. Les tesis esgrimides per l'editorialista del diari madrileny certament tenien un inspirador que no és altre que Felipe González.
En les darreres hores s'han filtrat les intervencions de presidents autonòmics socialistes en el Consell Federal en les quals posaven en dubte i censuraven l'actuació de la direcció en uns moments en què tots els dards apunten cap a un Pedro Sánchez que pràcticament l'estan matant des de la mateixa seu de Ferraz.
No sembla fàcil trobar un desllorigador, atès que per molt que els col·laboradors de confiança de Sánchez parlin d'una majoria progressista, les urnes només donaren 161 escons si se sumen PSOE, Podem i IU. Per tant, l'opinió expressada per alguns barons i difosa per la Cadena Ser toca totalment de peus a terra.
Aquests plantegen acords entre PSOE i Ciutadans amb una abstenció popular, la qual cosa a hores d'ara no sembla massa factible. Hi ha dos aspectes, però, que tenen clar: no volen Pablo Iglesias al govern i rebutgen els vots de les formacions independentistes de Catalunya.
Pedro Sánchez haurà d'encetar les negociacions aquesta setmana, però surt amb plom a les ales. No té el suport incondicional del seu partit i els de Podem volen l'espai socialista, malgrat que el teatre d'Iglesias, Errejón i Bescansa d'aquests primers dies de legislatura, acompanyat d'una certa prepotència, els impedeix eixamplar el seu posicionament cap al centre polític. I la seva coalició tard o d'hora patirà les discrepàncies dels seus socis gallecs i catalans, atès que els de Compromís del País Valencià ja s'han desmarcat.
Tot plegat fa preveure una legislatura molt inestable o unes noves eleccions. Amb aquest panorama difícilment es pot governar amb un mínim de garanties. Però en cas d'un avançament electoral, ningú no pot preveure que els resultats siguin massa diferents dels del 20-D.
Possiblement en cas d'un atzucac, Europa intenti prendre part en la solució com va fer a Itàlia i indirectament a Grècia. De totes maneres, de ben segur que molts comissaris no deuen entendre massa el comportament d'un Mariano Rajoy que continua fumant puros, llegint el Marca i intentant superar els disgustos que li arriben des de molts punts de l'estat espanyol, on molts dels seus companys estan immersos en casos de corrupció que els han portat als jutjats a uns, i als altres, a la presó. No s'explica la seva manca d'iniciativa ni que hagi estat incapaç de suar la samarreta per tal d'intentar pactar amb algun grup parlamentari. Mariano Rajoy està més sol que una òliba i de moment no pensa llençar la tovallola, malgrat que tard o d'hora es veurà obligat a fer-ho.
