Recordant Isidre Vicens (1918 - 2016) (I)

Nascut a Montfullà, avui faria 98 anys

02.02.2016 | 08:42
Recordant Isidre Vicens (1918 - 2016) (I)

En aquesta tarda d'una primavera que s'insinua melosa, ens posem a caminar i a evocar el trajecte que tantes vegades vàrem fer durant els nostres ja llunyans anys juvenils: corríem gairebé volant cap a l'infinit estret carreró de la Força amunt; pujàvem saltant els escalons de la Pera i d'una gambada final arribàvem a la cantonada de la plaça dels Lladoners. Allà, respirant i descansant un moment, sentíem les veus del silenci de les quals parlava André Malraux en el seu famós tractat d'art que llegíem àvidament aleshores.

Impregnat de tot aquest món arribava finalment dalt de les golfes on es trobava el taller-acadèmia del pintor Isidre Vicens, en el carrer de nom tan bonic, entranyable i conventual del Bell-mirall. Avui hi torno a anar; ara hi ha timbre i l'escala ha estat transformada en el magnífic vestíbul d'una pensió d'hostes. Allà ens tornem a trobar amb els nostres orígens i amb el nostre antic mestre Isidre, perquè com tants d'altres gironins afeccionats a la pintura, vàrem fer els primers passos i l'aprenentatge en els cursets que Vicens ve donant periòdicament des del 1957. Avui vinc a xerrrar amb el meu antic mestre per explicar als gironins molts aspectes de la vida d'aquest artista que durant molts anys va haver-los d'interioritzar i amagar. Avui per primera vegada l'Isidre ens parlarà de les amargues peripècies, arbitrarietats i empr?esonaments que sofrí com a víctima propiciatòria del franquisme. Amb aquesta evocació només pretenc que resti memòria de l'altra veritable història i sofriments dels nos?tres millors conciutadans que lluitaren pel millorament i transformació de la societat, i que per aquests ideals foren i són una i altra vegada abatuts, castigats i escarnits.

L'Isidre Vicens en la seva inquieta joventut dels apassionants i renovadors 30, fou un dels molts treballadors tocats per la poderosa embranzida cultural de la famosa Escola Racional i Lliure de l'afusellat màrtir del moviment obrer català, el mestre Ferrer i Guàrdia, tristament inculpat pels fets de la setmana tràgica de Barcelona. L'Escola Racional era el símbol que va despertar i estimular en les classes populars de Catalunya una exigència i fe en l'educació de la persona com a pas previ per poder canviar la societat.

L'Isidre Vicens nasqué a Montfullà, l'any 1918. De petit es va sentir atret pel dibuix i la pintura i també per l'estudi, però en aquell temps amb prou feines es portaven els nens a l'escola per aprendre allò més elemental i Vicens va anar a treballar a una fàbrica de teixits del Veïnat de Salt, on va conèixer en Joan Paradeda, home excepcional, afeccionat a les arts i a les lletres que l'animà a desenvolupar les seves inclinacions artístico-socials i el portà a l'acadèmia gironina del seu mestre Aguilera. En Vicens només podia anar a les classes una setmana sí i l'altra no, puix treballava moltes hores i havia de tornar cada nit a Montfullà en bicicleta i al matí es llevava molt aviat. A l'acadèmia de l'Aguilera va conèixer molts joves aprenents d'artista que es conver?tirien en coneguts pintors: Tharrats, Roca Delpech, Portas, Pera, etc. Gràcies als consells del seu amic Paradeda i la seva inquietud natural es fa militant de les joventuts llibertàries i va començar a llegir apassionadament autors com Tolstoi, Gorki... Vicens fou un arquetipus del nou treballador de fàbrica i intel·lectual, aprenent de pintor, estudiós , autodidacta, militant i sindicalista llibertari. Va organitzar una petita companyia de teatre a l'Ateneu de Salt, la famosa Floreal, que anava a fer teatre didàctic pels nens dels pobles tot divulgant les idees de fraternitat universal, educació i justícia de la nova pedagogia de Ferrer i Guàrdia.

Però Vicens, com tants d'altres companys, autèntics treballadors llibertaris, somiador de la utopia social, va pagar car el seu idealisme i praxi dels anys anteriors a la guerra civil. El bo i millor del moviment obrer moriria al front en defensa de la República i la revolució o després seria afusellat, empresonat o perseguit. Aquest fou el cas de Vicens, que durant molts anys va viure com un maleït per la lluita empresa per ell per a una societat més justa i lliure. Cal aclarir que Vicens, encara que militant de les joventuts llibertàries, no va pertànyer mai als tristament famosos comitès revolucionaris de la mítica FAI. Fou dels primers de ser militaritzat i enviat al front de guerra contra els insurgents franquistes.

Vicens, encara que durant molts anys va haver d'interioritzar tota la història que a continuació ens explica, sempre ha estat orgullós dels seus anys de lluita i no gens ressentit i amargat pel qui el va perseguir i fer patir; ben al contrari, no conec home més estoic i poc donat a la queixa, sinó a l'autodomini i a la comprensió, a la senzillesa gairebé franciscana segurament apresa en els llargs anys de captiveri, privacions i sofriments.

Vicens fou fet presoner després de les penoses batalles del front de Terol, on més de la meitat dels homes foren morts. Fins en Vicens, en ser fet presoner, passà per mort durant un any i mig; la família cobrava ja la pensió de desaparegut de guerra, però gràcies a les llistes de la Creu Roja Internacional es va saber que era viu i que es trobava al camp de concenració de Bilbao. D'allí fou traslladat a un batalló de càstig; durant una setmana va travessar tot Espanya en un vagó de bestiar amb cinquanta persones a dintre, sense menjar ni beure, fent-se les necessitats allà mateix, tot això a peu dret i apilonats. M'ho explicava quan jo pintava al seu taller:

-Només veia un petit tros de cel blau per la minúscula finestreta del sostre del vagóÉ Arribàrem a Màlaga i vàrem treballar a Campillos i Lora del Río durant 19 mesos des que s'alçava el sol fins que es ponia; el batalló de càstig es dedicava a aplanar terrenys per fer pistes d'aterratge i estava composat només per exminers i treballadors asturians, bascos i catalans, és a dir per homes de les nacionalitats més combatives de l'Estat Espanyol. Menjavem horriblement i dormíem al cel ras; a més, el cap de camp era un invertit que disfrutava castigant-nos i humiliant-nos.
Li pregunto si en acabar la guerra van millo?rar aquestes condicions infrahumanes:

- Quan va acabar la guerra ens van vestir i donar pantalons vells i camises ja que fins aleshores anàvem amb veritables parracs, com els miserables de Victor Hugo. A partir d'aquell moment començaren a demanar informes als ajuntaments dels nostres pobles, i el que varen donar de mi era suficient perquè em passessin per les armes. Van dir que era catalanista, de la FAI, CNT, UGT, Partit Comunista i "individuo inmoral por no ir los domingos a misa". A causa d'aquest informe mal intencionat la Guàrdia Civil va venir-me a buscar al camp per interrogar-me, no fos cas que jo fos un nou Durruti camperol; em vaig passar sis mesos a la presó de Màlaga, fins que em va reclamar el jutjat militar de Girona; encadenat com un perillós criminal i acompanyat per dos números de la benemèrita vaig travessar novament Espanya; primer fins a la presó d'Alcalà de Heranes sense menjar res -només una sardina i un café que em va oferir una gitana. A Alcalà vaig passar a les cel·les dels condemnats a mort. Eren dies que contínuament desapareixia gent i jo vaig tenir sort que mentre hi vaig ser no va haver-hi cap afusellament, perquè sinó m'hauria tocat també a mi. Després vaig estar a les presons de Yeserías, Reus, Barcelona i finalment al seminari de Girona, on havia estat presoner Carles Rahola abans de ser afusellart. Això va durar del 1940 al 1943 sense que mai no se'm fes ni procés ni judici puix no es podia demostrar ben res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema