Tots els que hi hem passat ho sabem. Et troben una cosa que no fa bona pinta i el metge comença a dir coses com "no ho veig clar"; "ho haurem de mirar"; "s'han de descartar possibilitats". Penses que no deu ser tan greu però ell et fa saber que no et pots relaxar gaire perquè allò no li agrada gens. Li tornes a preguntar perquè no t'ho pots creure i l'única cosa que vols és que et tranquil·litzi però no et pot contestar allò que vols sentir. I te'n vas preocupat, molt preocupat. I mentre esperes els resultats tens aquella mena de pensaments que tots els que hi hem passat hem tingut, el pensament màgic que apareix en els moments crítics de la vida i et fa formular frases estranyes com "déu meu [o univers, o vida, o àngels del cel] si fas que això no sigui res a partir d'ara sempre seré molt feliç i mai més no em tornaré a preocupar per cap nimietat i seré molt agraït i no em queixaré mai més per res". I n'estàs convençut, estàs convençut que l'única cosa important del món és que et diguin "falsa alarma, és benigne" i saps que si tens aquesta sort sempre més seràs feliç.
I un dia et donen els resultats i (gràcies, déu meu, o univers, o vida, o àngels del cel) és benigne, no era res, no cal ni que segueixis cap tractament, i estàs a punt d'abraçar-te al metge que et dóna la notícia però mantens les formes i surts al carrer i fa sol i els nens surten contents de l'escola i després d'haver estat una setmana amb l'estómac tancat tens gana i vas a fer un entrepà de pernil i una canya. I respires, i somrius, i saps que ara que has vist les orelles al llop has entès que l'única cosa important és poder estar aquí assegut fent una canya notant el sol que t'escalfa la cara.
En parlàvem l'altre dia amb una amiga que està passant per aquest tràngol: finalment tot sembla apuntar que no és res i ens explicava justament aquesta sensació de felicitat absoluta, encara amb condicional perquè no té els resultats definitius: si no és res, no em preocuparé mai més per res que no sigui important (ara sé què és important) i seré feliç. Prepareu-vos! Seré una persona nova. Em cuidaré i cuidaré la meva família i mai més m'enfadaré per res i plantaré flors a la terrassa i fins i tot rentar els plats serà emocionant perquè voldrà dir que sóc aquí. I rèiem perquè sabem que això no es pot sostenir, que a poc a poc la felicitat absoluta es va diluint i aquest episodi tan important es va fent petit i va quedant lluny i ens tornem a preocupar per coses petites: no es pot viure sempre eufòric ni podem ser sempre conscients que ens podem morir en qualsevol moment. I anem a treballar i ens tornem a enfadar si l'ascensor no funciona per tercera vegada en un mes.
"Sí", ho deia l'altre amic, "no podem viure sempre eufòrics. Però queda alguna cosa, oi? Després d'això tot és diferent". I tant. Et queda aquesta informació que és com un tresor que a vegades el veus, a vegades no, però sempre hi és. I tot és diferent.
