El costat fosc

03.02.2016 | 08:15
El costat fosc
El costat fosc

Europa afronta cinc o sis crisis simultànies", ha declarat George Soros en una llarga entrevista al mitjà alemany WirtschaftsWoche. Grècia, Rússia i Ucraïna, el referèndum britànic sobre la sortida del Regne Unit de la UE, Síria i el vendaval migratori, la debilitat econòmica... "En reconèixer un problema -prossegueix el financer d'origen hongarès-, adquirim consciència que s'ha d'actuar. És la lliçó principal que vaig aprendre en els meus primers anys. El 1944, quan els nazis van ocupar Budapest, jo no hauria sobreviscut si el meu pare no ens hagués aconseguit passaports falsos. Ell em va ensenyar que és molt millor afrontar la dura realitat que tancar els ulls. I, un cop que prens consciència dels perills, les teves probabilitats de sobreviure són molt més grans si corres algun risc que si segueixes a la majoria. És per això mateix que, al llarg de la meva vida, m'he obligat a mirar el costat fosc".

El pèndol de l'actualitat es mou esbojarradament entre l'optimisme desaforat i el catastrofisme apocalíptic. Soros, en canvi, planteja que, per ser de veritat originals, convé situar-se just al mig: interpretar el futur amb esperança, però amb la deguda precaució al mateix temps. La Història no és un joc de nens ni un espai neutre. Darrere de les grans forces -socials, culturals, econòmiques i tecnològiques-, es troba l'ésser humà, amb les seves dosis d'ira, por, desig i fragilitat. La bogeria col·lectiva de les masses va en aquest mateix equipatge. Forçar-se a mirar el costat fosc, fins i tot en els moments de major optimisme o estabilitat, suposa assumir que la realitat és molt més fràgil del que creiem.

Fa dues dècades molt pocs podrien haver pronosticat com seria el món actual. Internet començava a propagar-se, de la mateixa manera que el correu electrònic. No existien els smartphones ni WhatsApp ni Twitter ni Facebook. Encara pensàvem en pessetes i la bombolla immobiliària no havia explotat. Era un món relativament equilibrat que celebrava el final de la tirania comunista i l'inici d'una nova època de prosperitat. El que va arribar, en canvi, va ser l'11-S el 2001, la guerra de civilitzacions, el fort onatge creat per les subprimes, el deute sobirà i un massiu endeutament global. Tampoc a Espanya, acabats de sortir de l'èxit dels Jocs Olímpics, era previsible el final del bipartidisme, una metàstasi a la italiana de la corrupció, la situació agònica del socialisme clàssic, el retorn dels populismes i del discurs de les dues Espanyes, i la radicalització del catalanisme moderat. Els conflictes i les tensions conformen la Història. I gairebé sempre arriben com una sorpresa.

Però apel·lar al just mig també ens exigeix no ser catastrofistes, sinó confiar en la intel·ligència i en la capacitat humana per buscar solucions raonables. Sens dubte, Europa -i Espanya- s'enfronten a un conjunt de crisis superposades, cosa que fa créixer el perill. En aquesta situació, no fer res i tancar els ulls a la realitat resulta tan perniciós com sobreactuar.

Alemanya ha d'assumir el seu protagonisme, com a autèntica potència hegemònica del continent, i acceptar les dificultats que comporta aquesta posició. A Espanya, els partits de l'estabilitat han d'assimilar que la cara del país ha canviat i que la paràlisi només condueix a agreujar encara més la situació. Unes noves eleccions generals no resoldrien res, tot i que poguessin beneficiar algun partit determinat. I em temo que seguir les inèrcies del temps només condueix al fracàs. Amb tants fronts oberts, l'homeopatia constitueix el remei preferit dels xarlatans i no el dels estadistes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema