Joc de trons

"L'Estat espanyol des del 20-D neguiteja, s'intranquil·litza més i les declaracions dels polítics van pujant de to perquè no saben en qui recaurà el títol de president"

03.02.2016 | 08:15
Joc de trons

A Catalunya va costar desembarrancar l'embarcació encallada en el port d'una indecisió agònica i finalment es designà un president de la Generalitat que va recaure en l'alcalde de Girona, en Carles Puigdemont. Bèlgica va estar 500 dies sense govern i va millorar l'economia tot aconseguint tenir menys aturats. Un gabinet en funcions gestionava l'acció de govern. És possible viure sense un president i uns ministres? I sense un rei?

L'Estat espanyol des del 20-D neguiteja, cada setmana s'intranquil·litza més i les declaracions dels polítics van pujant de to perquè no saben en qui recaurà el títol de president de Govern. Especulacions de tota mena, combinacions inversemblants per desideologitzades, ambicions inconfessables i desitjos frustrats, guerra de seients en les Corts, quotes televisives i subvencions per si s'aconsegueix formar grup, etc. Sang i fetge. És una guerra pel tron i en tota disputa hi haurà uns guanyadors i perdedors i alguns dirigents seran arrossegats pel brogit dels periodistes en les tertúlies i passaran a la història. No tinc cap dubte que d'aquesta contesa alguns polítics (com va passar a Catalunya) esdevindran figures de cera i mai més en sentirem a parlar. Els més hàbils i idonis s'adaptaran i sobreviuran, tanmateix altres desapareixeran de l'escena política.

Podem és també casta convencional igual que aquella que molt pomposament va afirmar que combatria; ara ja no li queda més remei per diferenciar-se que titllar de "vells" els partits tradicionals i aviat ells també ho seran. Juga amb el dret d'autodeterminació de les comunitats històriques com el PSOE ho feia amb el federalisme, que exhibien només en la campanya electoral de les autonòmiques. El comportament de Podem en el Congrés de Madrid és exactament com els dels altres, la diferència és l'afany de sensacionalitzar-se, de convertir en espectacle mediàtic tots els seus moviments. Gesticulació televisiva. Pensen més en la imatge que rep l'anònim receptor de la pantalla que no en el missatge polític, tret que per a ells la forma sigui el fons, el continent, el contingut.

Podem en poc temps ha canviat moltíssim. Qui els ha vist i qui els veu. D'aquells indignats concentrats a la plaça del Sol de Madrid, només conserven la indumentària popular desmanegada i un estil juvenil de captinença. Aire fresc en un àmbit carrincló i artificiós. Van manifestar-se contra el sistema que ara els ha acollit, contra l'euro que empren per anar a comprar, contra la Unió Europea que representen com a eurodiputats i contra els bancs que guarden els seus calers. Van anar fent renúncies. Respecte a la qüestió catalana, tres quarts del mateix, van coquetejar amb el lerrouxisme i van insultar Mas presentant-lo com a cap de la màfia; una agrupació criminal com és la màfia governava des de la Generalitat.

No obstant això: quo vadis PSOE? Quin problema més apressat té el PSOE. Si pacta amb Podem, el caos, mig món en contra, si deixa governar el PP i C's, l'imaginatiu Podem ofegarà la veu d'en Pedro Sánchez a les Corts, al carrer i a la televisió. Si hi ha noves eleccions el PSOE en tindrà la culpa i perdrà més votants que aniran a Podem. Què fer? No fer res? No pot, se li exigeix que faci alguna cosa. Jo tiraria rostos amunt i governaria amb Podem; és una mala solució, però les altres, pitjor.

El que anomenen en el PSOE "barons", que significa un títol nobiliari atorgat pels monarques a les persones que mostren gratitud a la corona, volen pactes amb el PP. Han demonitzat Podem. Aquest grup de pressió i molt influent i influenciat pels poders fàctics també són reconeguts com els "dinosaures" o el parc juràssic perquè figuren ser les velles glòries; tots ells van ostentar càrrecs importants en els governs de Felipe González més que en el període d'en Zapatero. No volen saber res dels "populistes", "demagogs", "folklòrics" i "frikis" de Podem, que només fan teatre. Gentalla, homes i dones ordinaris i ressentits de baixa estofa que volen danyar el PSOE i que no han trepitjat mai una cafeteria decent i es belluguen en bars i tavernes rònegues de barriada, en les quals no hi entrarien, tal com es va visualitzar en l'entrevista entre l'Albert Rivera i en Pablo Iglesies en l'espai Salvados d'en Jordi Évole.

Fa pena veure aquests dinosaures socialistes esgargamellar-se com uns profetes irritats en la TV13, la televisió dels bisbes, com en José Luis Corcuera, el ministre del PSOE del cop de coça a la porta, i el malparlat i insultador oficial del regne, en Joaquin Leguina. Entenc el malestar dels militants socialistes de base, que estan molt actius a la xarxa d'internet, quan critiquen els òrgans directius del seu partit i es queixen que no se'ls té mai en compte a l'hora de les grans decisions. Exigeixen protagonisme. Aquests energúmens, aquests galifardeus xiscladors, que van tenir tant poder, no són el mirall en el qual ells volen veure's reflectits. Passen vergonya. Aquests vells dirigents no han sabut envellir i es passen l'estona maldient la nova direcció del PSOE perquè els ha fagocitat i no respecta els ancians venerables i provectes que tantes llestes aportacions poden oferir al partit.

El millor argument perquè en Pedro Sánchez s'entengui d'alguna manera amb Podem és l'oposició a aquest pacte per part dels apoltronats José María Aznar i Felipe González; ambdós s'han posat en avinença amenaçant el líder del PSOE que l'Estat espanyol seria la Veneçuela del sud d'Europa i sense petroli i no tindria cap crèdit internacional.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema