Si algú es pensava que això d'escriure és divertit, que ho provi". L'avís posat entre cometes és de mossèn Josep M. Ballarín, admirat escriptor. Ell compara les paraules amb els ocells, que van a la seva, mai no vénen quan vols. "Passen a frec i se'n tornen. Només es paren quan els minuts són llargs. El paper encara és en blanc. Caldrà que les paraules tinguin ritme. Mai no saps si canten. Només de veure el paper en blanc les paraules fugen espantades. Mentre s'omple la paperera. Sense ni saber com, el paper ja no és blanc". Fet i fet, Picasso va dir el mateix, però més sec: "Quan vingui la inspiració ens ha de trobar treballant".
I aquests papers que els articulistes anem escrivint periòdicament resulten fràgils i passatgers, amb data de caducitat, com si es tractés d'un iogurt de la literatura. Recordo una vivència personal, tot rebobinant uns seixanta anys enrere, de l'època de la revista Vida Catòlica, quan érem uns quants que començàvem a aficionar-nos al periodisme; n'era el director Josep M. Ginès, que en aquell temps tenia un establiment d'electrodomèstics, instal·lacions i reparacions; a la redacció de la revista un dia Ginès ens va explicar que a la seva botiga li havien portat per reparar una planxa elèctrica embolicada amb un exemplar de Vida Catòlica que acabava de sortir al carrer feia un parell de dies; el comentari de nosaltres -novells, a?prenents i ingenus- va ser amb to de suble?vació indignada, un clam de malaguanyat temps perdut a la confecció de la revista. I aquell va ser el moment d'una lliçó del gran mestre que era Josep M. Ginès: nois, ja se sap que el paper de diari i de revista és efímer, però el nostre treball està per sobre de la pobresa material d'un paper, nosaltres treballem les paraules que han de portar pensament que busca oportunitat i tema que vol sortir a una tribuna, i demà mateix ja sortirà un altre diari i per al mes que ve ja preparem una altra Vida Catòlica; si no assumiu tot aixà ja podeu plegar ara mateix. No va plegar ningú.
He pensat moltes vegades amb Josep M. Ginès, cada vegada que entro a un ascensor que l'han acabat de fregar i perquè la gent no faci petjades hi han posat papers de diari; en algun d'ells hi pot haver el teu nom, ben estès allà de panxa enlaire. M'ho agafo com una actualització perfecta d'aquell text litúrgic del Dimecres de Cendra: "Recorda't, home, que ets pols i en pols t'has de convertir". Paciència, doncs, que el tema ja és vell: Horaci deia que "els meus escrits aniran a parar al mercat on venen coses oloroses, pebre i tot allò que s'embolica amb paper inútil".
Donant corda a l'afició, i continuant situats a unes quantes pantalles endarrerides, era llavores temps de llegir un llibre inoblidable. Pregàries, de Michel Quoist, que en els minuts llargs hi he trobat molta companyia; un dels capítols es titola "He pres la paraula, Senyor" on parla que hem de servir-nos de la paraula, que sense ella no sabríem expressar-nos, i que no es pot callar per orgull, covardia, negligència o per por de l'esforç; el llibre et fa desitjar que els mots que puguis esbombar siguin vivents i rics, mai buidats de contingut. Tota una terra promesa, és clar. Quoist fa un recordatori vàlid per a qui es proposi d'expressar-se: "Tinc una paraula per dir, curta potser, però plena de la meva vida. Els altres tenen dret a la meva paraula". I acaba amb una pregària que els articulistes hem de recordar sovint: "Perdona'm, Senyor, d'haver parlat sovint i no dir res".
