Els conservadors del Rijksmuseum, a Amsterdam, han considerat ofensiu el títol d'un quadre ?-Joveneta negra- i han decidit canviar-lo pel de Dona jove amb un ventall. Es veu que l'adjectiu "negra", que en el títol del quadre s'usa amb intenció purament descriptiva, pot ser interpretat com un insult. El quadre es va pintar cap al 1906, quan no hi havia moltes jovenetes negres a Europa que tinguessin el privilegi de ser pintades per un bon pintor (i Simon Maris, l'autor del quadre, ho era), de manera que aquest quadre és en si mateix un homenatge a una raça que en aquell moment no suscitava moltes simpaties. I per si fos poc, el retrat no té res d'humiliant ni de burleta. Al contrari, és un retrat que impulsa a mirar amb afecte la noieta retratada, que és negra, sí, però també maca i elegant, i que a sobre sembla molt orgullosa d'estar posant mentre s'està ventant com una gran dama. Qualsevol espectador que no sigui un pertorbat -i em pregunto, al pas que anem, si queda algú així en el món actual- no pot veure en aquest quadre res més que admiració per la bellesa d'aquesta noia, i al costat d'aquesta admiració, el desig legítim que aquesta bellesa sigui reconeguda i perduri d'alguna manera (de fet, n'estem parlant cent deu anys més tard que hagués estat retratada). I és més, mirant aquest quadre, qualsevol persona pot arribar a sentir un pessigolleig de simpatia -o fins i tot d'amor- per aquesta noia coqueta que es venta amb l'elegància i la impertorbabilitat d'una gran dama.
I això és l'important i el que ningú sembla veure: que aquesta noia estigui retratada amb tot l'amor i tot el respecte en un moment en què les persones d'ascendència africana suscitaven tota mena de prejudicis. A l'Holanda del 1906 -i a tot Europa-, molts clergues i polítics creien que les persones de raça negra no eren res més que uns éssers diabòlics lliurats a la luxúria i la mandra. L'"apartheid" de la minoria blanca a Sud-àfrica es va fundar sobre aquests prejudicis repugnants. Però el quadre de Simon Maris anima a mirar aquesta joveneta negra amb uns ulls lliures de tot prejudici. Perquè la noia retratada no és només un ésser normal i corrent, sinó una persona que posseeix una dignitat i una noblesa que serien impensables en milers i milers dels seus contemporanis de raça blanca. I a més aquesta joveneta no només sembla feliç, cosa molt poc habitual en la seva època per a les persones com ella, sinó que també -i això és el més important- sembla algú capaç de fer feliç a qualsevol persona que pogués compartir la seva vida amb ella. És possible concebre un homenatge més gran a un ésser humà, sigui de la raça que sigui?
Si els museus tenen algun sentit, és per ensenyar-nos a entendre com eren les coses en els moments en què es van pintar els quadres o es van construir els artefactes que s'hi ?exhi?beixen. I per descomptat que s'ha de suprimir qualsevol referència que pugui ser ofensiva, si n'hi ha, però és estúpid intentar canviar el passat d'acord amb les nostres idees i actituds del present. Els nans de Velázquez eren nans i bufons, sí, però Velázquez els va pintar en uns quadres que tallen l'alè, i qualsevol que hagi recorregut la petita sala dels bufons al Prado sap de què parlo. Seria lògic dir que els pobres Calabacillas i Barbarroja i Maribárbola eren "persones amb acondroplàsia", per no ferir susceptibilitats, quan aquest terme no existia en l'època de Velázquez? Tindria sentit amagar la trista realitat que aquells nans eren bufons de la cort i per això mateix van ser pintats? I no ens diu molt més sobre la naturalesa sinistra de la monarquia absoluta el fet que els reis necessitessin viure envoltats de nans i bufons, encara que Velázquez els pintés amb la mateixa dignitat amb què Simon Maris va pintar la Joveneta negra? I anant més enllà, no estan fets els museus perquè hi aprenguem a jutjar com era el passat, per molt que ens repugni o ens molesti aquest passat? I quin interès tindria un museu que descrivís el passat no com en realitat va ser, sinó com a nosaltres ens hauria agradat que fos?
El problema de la correcció política portada a l'extrem -i tot moviment així acaba sempre portat a l'extrem- és que no ens permet conèixer la realitat tal com és, perquè la realitat sempre conté elements que poden resultar molestos o problemàtics per a determinades persones o col·lectius. I el pitjor de tot és que la correcció política no es basa en uns criteris homologables que hagin de ser respectats per tots els ciutadans -perquè aquesta classe de correcció sí que seria acceptable-, sinó en la simple percepció o interpretació personal que algú pugui arribar a fer de qualsevol fet o opinió o esdeveniment artístic. I el problema és que avui dia hi ha milers i milers de persones disposades a sentir-se víctimes d'alguna classe d'ofensa, per il·lusòria o capritxosa que sigui aquesta ofensa. I la democràcia, tal com l'entenem, no pot basar-se mai en el que els ciutadans "senten" o "creuen" o "consideren", ja que aquestes percepcions són volàtils i movedisses i no són quantificables de cap manera, sinó en el que els ciutadans facin o deixin de fer d'acord amb les lleis que ens hem donat entre tots, perquè això sí que és quantificable i ens afecta a tots per igual. I això, repeteixo, és l'important. Ni més ni menys.
